ACABAMENT DE L’ALIENACIÓ (i 3)

He començat dient que volia volia transmetre un missatge d’optimisme i esperança als pares i mares que estan atravessant la perdua dels seus fills per alienació parental, així com expressar la meva alegria per la resolució del meu cas. Tanmateix els dos posts anteriors potser han quedat una mica tristos al centrar-me en explicar com l’ambient “extern”, ara per ara, és poc propici a la resolució d’aquest problema. Precisament això mateix és el que m’ha fet centrar en el que de veritat pot produir un avenç, que és la dimensió “interior”.

Una psicòloga amiga m’ho va dir prou clarament: “Aquí hi ha tres elements –la mare, el noi i tu- dels quals dos no hi pots fer res, per tant només et queda treballar-te tu”. És el que he fet aquests anys, un procès molt lent, però finalment crec que ha reeixit.

Un dels avantatges de quedar-te sense fill és que guanyes molt de temps per a tu. Aquest temps buit pot augmentar la tortura de l’enyorament i la preocupació, però també es pot utilitzar per a un creixement interior. Vaig començar a practicar ioga, tai xi, zen i altres disciplines, i tallers de cap de setmana d’això que en diuen “desenvolupament personal”, i em va anar bé. Mai abans havia practicat res d’aquestes coses, i tot i que ara tinc menys temps (perquè estic fent de pare!) algunes pràctiques ja no les abandonaré. Per aquest costat ha estat un aprenentatge molt productiu i hi estic molt agraït al tràngol passat.

Un avís per als qui es trobin ara amb la dolorosíssima situació d’haver perdut un fill per odi parental: aquestes pràctiques del zen etc no et treuen el dolor. Perdre un fill fa massa mal i res no t’ho lleva, tampoc l’alcohol o altres fugides. Aquestes disciplines, i la psicoteràpia, bàsicament el que fan és eixamplar el teu món interior per resituar el dolor en una nova dimensió. Aquesta ampliació et dóna més comprensió de tu mateix, dels teus límits i també de les teves habilitats i de les teves mancances.

Quan s’esdevé un procès en que el teu propi fill, que portes anys cuidant-lo i estimant-lo, comença a rebutjar-te a tu i a la resta de la familia paterna, acaba per no tornar mai més a casa teva, t’omple d’insults si intentes parlar amb ell, es fica extremadament tens i agressiu i apreta a córrer quan te’l trobes pel carrer o tractes d’esperar-lo a la sortida de l’escola... són coses molt dures que et poden enfonsar. La sortida més immediata i fàcil és blasmar la seva mare per tot el verí que li ha estat inculcant. Però això no ajuda a la resolució. És cert que jo no li vaig ficar aquest odi a dintre, però el rebuig va caure en un camp abonat, i d’haver preparat aquest camp sí que tinc responsabilitat. No n’hi ha prou amb manipular i inculcar aversió per a que un nen odii, molts resisteixen els intents d’alienació. Aquests “treballs interiors” m’han ajudat a veure per què va ser possible que Roger es quedés atrapat en la teranyina d’un odi patològic que no era seu, i que no m’hagués tingut prou confiança per trobar un equilibri entre el seu pare i la seva mare que li hagués permés d’escapolir-se de la lleialtat malatissa que es veié forçat a mostrar.

Em costava molt d’entendre com podia ser que l’hagués perdut del tot, absolutament. Havia passat anys amb ell, de fet, moltes hores cada dia. Per exemple, jo sempre vaig ser el qui se n’encarregà de la intendència a la llar: anar a comprar, fer el menjar, pensar amb els menús etc, etc. Vaig canviar-li els bolquers tant o més que la seva mare, i li havia contat innombrables contes abans d’anar a dormir. I de cop i volta, em rebutja i desapareix. Un dels meus errors fonamentals, i desprès me n’he adonat que és un afecció típicament masculina, fou el que podriem dir la fredor emocional. Jo, com tants d’homes, cumplia amb els meus deures envers el meu fill. Pensava que no li faltava de res, i amb cumplir n’hi havia prou. Està clar que no vaig saber establir una bona connexió emocional amb ell, i quan li va caure al damunt el cataclisme de la separació amb la posterior inculcació de l'odi a la familia paterna jo no era un referent prou sòlid per a que superés el conflicte de lleialtats en que el van ficar.

Tots aquests anys de no contacte amb Roger m’han anat servint per adonar-me de les meves mancances i buscar eines per corregir-les. La història ha acabat bé, i la meva lluita era per a que acabés bé. Tantmateix no tenia garantia d’aquest final. Entre altres treballs interiors també vaig fer una mena de dol per la pèrdua de Roger (sempre amb l’esperança que fos temporal). Recordo haver trobat per internet pàgines de pares que explicàven el dol per la mort dels seus fills. No era el mateix del meu cas, però m’hi vaig sentir prou identificat i em van ajudar. Per un altre costat m’havia adonat que el meu intent de restablir el contacte amb ell no el podria mantenir tota la vida. El cost emocional d’aguantar els insults i el rebuig és molt alt. Vaig veure que igual vindria un dia, quan Roger fos gran i per tant responsable de les seves decisions, que potser hauria de soltar, acceptar la seva pèrdua per sempre més. Sé que hi ha progenitors que han hagut d’arribar a aquest extrem.

Per sort aquest Blog s’acaba aquí amb la millor notícia que podia donar: restabliment total de les relacions amb Roger. No tot són flors i violes. La relació amb un fill adolescent sovint és conflictiva. La meva alegria és que ara són els conflictes habituals de l’adolescència (“has tornat a deixar les teves coses sense recollir” “i tu no em dones prou diners per sortir!”...). Hi ha altres ferides més profundes, que no surten en el dia a dia, i que requereixen una mica de psicoteràpia. Sort que, com he indicat abans, ara tinc més criteri per distingir la bona ajuda de la incompetència. Un dels bons aprenentatges d’aquests anys.

Reitero el meu missatge d’optimisme i esperança als progenitors que estan sofrint un tràngol tan dur com la SAP. Treure-ho a la llum pública (evitant exhibicionismes...), no amagar el patiment, compartir-lo, no defallir en buscar l’ajuda adequada dins i fora d’un mateix... són camins cap a la resolució. Des d’internet he pogut compartir molt i també he rebut ajuda i suport en moments durs. L’anonimat no m’agrada gens, però crec que encara és necessari per a aquest blog. Continuo present en aquestes pàgines a disposició dels que necessiteu compartir experiències, podeu deixar el vostre email als “comentaris”.

Un últim apunt per als pares que heu perdut els fills. Quan ja portavem unes setmanes de retrobament, un dia Roger em va dir "Jo estava enfadat amb tu i no et volia parlar. Però sabia que estaves". En els moments de foscor i desesperació, quan dubtava de si el tornaria a veure mai més, quan pensava que el vincle estava trencat per sempre més... jo pensava que no, però ell sabia que jo estava. Ell ha patit molt més que jo en tot aquest tràngol. Ara veig que mantenir-me i no abandonar ha estat fonamental per a la resolució.

ACABAMENT DE L’ALIENACIÓ (2)

En aquest procès tan llarg i difícil que m’ha portat a restablir la relació amb Roger ha tingut un paper prou important (tant per a bé com per a mal) la qüestió de la psicoteràpia i la intervenció d’altres “professionals”.

Fins la separació i la posterior pèrdua de Roger jo mai havia anat a un psicòleg i tot això de la psicoteràpia ho veia com un món completament llunyà i alié a la meva vida. Ara crec que puc compartir una mica de la meva experiència per si pot servir d’orientació als qui s’hi estiguin trobant en situacions semblants.

Una de les coses que he après, per als que no pertanyem a n’aquest món, és que cal ser molt desconfiat amb els psicoterapeutes. La meva impressió és que la majoria s’han ficat en aquest ofici per fugir dels seus propis problemes amb l’excusa de pretendre ajudar als problemes dels altres. Tècnicament això es diu projecció i, si no estàs avesat a detectar-la, l’ajut es converteix en un empitjorament. (Encara és més important detectar les projeccions en un mateix, sense això no es pot sortir del conflicte. I he de dir que certes psicoteràpies m’han ajudat força)

Una altra cosa que he obervat i que cal tenir molt en compte és que, per a qualsevol professional (de la educació, de la llei, de la salut mental) que hagi d’intervenir en un afer d’alienació, el seu objectiu fonamental en primer lloc mai és el benestar del menor, sino la seva pròpia protecció. M’explico: els conflictes de parella enverinats, quan s’arriba a l’extrem d’involucrar el propi fill per donar curs a la venjança, espanten molt a qualsevol tercer que hagi d’intervenir, ja que qualsevol “relliscada” farà que la rancúnia es dirigeixi cap al professional (en forma de denúncies o el que sigui). Per tant es disfressen amb l’objectivitat i el distanciament per evitar prendre partit pel menor que, com bé explica la literatura sobre la SAP, a més a més està col.laborant activament amb el rebuig. Amb aquesta actitud falsament neutral abonen de manera tàcita la perpetuació de l’alienació, perquè tenen massa por a confrontar el progenitor maltractador amb els seus actes. També és cert que entre els “professionals” hi ha molta incompetència i a més a més encara domina la visió que la relació mare-fill és un Vincle Sagrat, Natural, Biològic, Legal, d’Amor Pur i Sacrifici... i unes quantes majúscules més. Si això ho sumem al que en un altre post vaig anomenar “pressumpció de culpabilitat de l’home” i al corrent misàndric que ara domina (com he explicat al post anterior), fa que les seves intervencions sovint siguin nefastes. Quan vaig assolir una bona comprensió del què s’estava esdevenint en el meu cas (i el temps que em va arribar a costar!), el “mantra” que havia de repetir continuament davant dels professionals era: “aquest noi a més de mare té pare. Estan prenent les decissions tenint en compte les seves necessitats reals?”(El "mantra" que repetia la mare era: "Cal respectar la voluntat del noi")

Ficaré alguns exemples del que m’he hagut de trobar. Un dia, quan ja havia perdut absolutament la relació amb Roger i la seva mare, aquesta última em va enviar un email de 3 línies on em deia que el noi havia patit una crisi mental, que l’havia portat d’urgència al psiquiatra i que ja estava millor. Feia poc que havia descobert què era la SAP i els llibres diuen coses com “El niño queda abandonado y puede crecer con pensamientos disfuncionales, no tener nunca una relación positiva con el progenitor alejado y sus popios procesos de pensamiento son interrumpidos y sustituidos por otros patológicos que no les son propios. Hay acuerdo que los niños que sufren SAP pueden llegar a desarrolar transtornos psiquiátricos serios”.(Asunción Tejedor: “El síndrome de alienación parental. Una forma de maltrato” Pgs. 79-80.Editorial EOS). Fins a la separació Roger sempre havia estat un noi sa, alegre i ple de vida. L’angoixa que em va generar aquest email fou immensa i durant una setmana vaig estar suplicant a la mare que em donés el nom del psiquiatra (per email, la única forma possible de comunicació amb ella). Ella s’hi va negar reiteradament, entre altres motius, emparant-se en les indicacions del mateix psiquiatra. Al cap d’una setmana vaig entendre que quan més li demanava, més gaudia ella de donar-me motius diversos per negar-m’ho. Es pot dir que per inconsciència jo mateix estava col.laborant amb aquesta forma de maltractament psíquic cap a mi. Remenant cel i terra, per vies indirectes, deu dies més tard vaig acabar averiguant que l’havia tractat el psiquiatra Dr. Joaquim Solé Montserrat de la Mèdica de Tarragona. Vaig trucar-lo explicant-li que estava molt preocupat pel meu fill perquè no sabia com i on estava, ni el que li havia passat. Em va dir que en aquell moment no em podia atendre i que ja em trucaria ell. Va passar aquell dia, i el següent, i el següent i el següent i no em va trucar. Finalment vaig acabar per demanar hora de visita i així poder-li parlar. Em van cobrar 50€ per poder entrar a la seva consulta. El Dr. em va donar l’explicació tècnica de en què consistia el transtorn que havia patit Roger i com l’havia afectat. Finalment, en preguntar-li per causa de la crisi em donà una resposta estrambòtica. Segons ell, un problema escolar. Jo tenia bona relació a l’escola i sabia que allò no era veritat, i a més era molt fàcil de comprovar, només calia trucar l’escola i preguntar-los-ho.

- vostè coneix què és la Sindrome d’Alienació Parental?

- Uuuii! Això són teories...

- Però el que vosté em diu de l’escola no és cert

- Jo estic obligat a creure el que em diu el meu pacient

- I pel seu ofici, si algú li ve dient que és Napoleó i busca a Josefina, també se’l creu? (aquesta era la primera vegada en la vida que jo parlava amb un psiquiatra, encara debía tenir la imatge dels tebeos)

- Jo tinc competència professional per saber distingir quan un pacient diu la veritat o no. I si ara em permet, tinc altres pacients esperant. El temps de la seva visita s’ha acabat

- Esperi’s un moment! Si torna a tractar el meu fill em podrà avisar?

- Això no és cosa meva, es cosa de la seva mare. Pot marxar, si us plau?

- Ja li he dit que la seva mare es nega a parlar amb mi. I als emails diu que està seguint les indicacions que vosté li ha donat....

- Jo només tracto amb qui té la custòdia del menor. Està fent perdre el temps als pacients que s’esperen. Li he dit que marxi, si us plau.

Aquest professional, escollit per la mare, va tractar Roger amb psicofàrmacs sense entrar per a res en les causes reals del seu patiment. Mesos més tard vaig averiguar que havia tornat a intervenir, amb més psicofàrmacs, i també van entrar altres psiquiatres, així com els tècnics i psicòlegs del Departament d’Educació per baixes de Roger a l’escola. A mi ningú mai em comunicava res de tot això, me n’enterava com podia, ja que la mare em mantenia al marge. Tampoc m’avisaven els professionals que intervenien amb Roger. Aquests comportaments dels professionals contribuïen clarament a reforçar la mort civil i inexistència del seu pare que, a ulls de Roger, la mare ja havia decretat per a mi de manera pràctica. S’ha de dir que en aquells moments la llei només em reconeixia dos hores de visita setmanals –a les que havia renunciat donat el nivell d’odi de Roger. Ja ho vaig explicar una mica en un altre post. Suposo que aquest paper del jutjat la mare el debia ensenyar a tots els professionals; sé que de vegades els deia que jo havia passat de tot, i de vegades que jo agobiava el noi i per això estava tant malament. Conclussió implícita: millor que aquest home perillós s’hi estigui lluny. El curiós és que aquestes dues afirmacions són contradictòries, però els professionals no ho van saber detectar (podien haver-li preguntat: “en què quedem, passa d’ell o l’agobia massa?”), i quan finalment jo podia parlar amb algun d’ells percibia la seva por, la seva distància i la seva incomoditat.

ACABAMENT DE L’ALIENACIÓ (1)

Vull compartir una molt bona notícia amb els lectors d’aquest blog: desprès de més de quatre anys d’alienació parental les relacions amb Roger s’han restablert plenament.

La meva alegria desprès d’aquests anys tan terribles és immensa. Ha estat un procés molt difícil i molt lent, amb una soledat i una incomprensió tan grans que, qui no s’ha trobat en una situació semblant, potser li costarà de creure que arribin a passar coses així. És per això que vull acabar el blog amb aquest missatge d’optimisme i esperança per a tants progenitors que estan atravessant una situació tan dura com l’alienació parental.

Vull subratllar aquests dos components: per un costat aportar aquesta experiència d’optimisme i esperança per als pares i mares que han perdut un fill, per un altre costat remarcar que és un procés molt difícil, en que passen setmanes, mesos i anys i sembla que no es veu cap sortida al final del túnel, al contrari, com si el pas del temps encara ho empitjorés. De fet, molt psicòlegs expliquen –i crec que tenen raó- que si l’alienació s’allarga en el temps es queda fixada en els processos cognitius i emocionals del menor i pot durar sempre, per això és tan important actuar al començament.

Precisament és el que jo no vaig fer quan es va iniciar el procés d’alienació parental perquè no sabia el que era, no entenia res del que estava passant amb Roger i em sentia completament desbordat per la situació. No va ser fins al cap d’un any d’haver-lo perdut definitivament que, navegant per internet, vaig topar amb el concepte que em va començar a fer entendre que s’estava esdevenint: S.A.P. (Síndrome d’Alienació Parental).

El meu optimisme per als pares que ara ho estan patint és que crec això de la SAP està molt més present en la plaça pública que llavors i s’està començant a generar una consciència social per protegir els menors d’aquest maltracte. Cada vegada hi ha més organitzacions de pares, professionals i altres mobilitzats per evitar-lo.

Mantinc aquesta esperança essent conscient que també hi ha instàncies amb molt de poder encaparrades en mantenir que això de la SAP és un invent masclista i neguen que sigui un maltractament a la infància. No importa, quan més se’n parli, encara que sigui per negar-lo, millor.

He vist que pràcticament tots els alts càrrecs del govern socialista que tenen a veure amb família, gènere, justícia i infància el neguen i fins i tot són signataris d’uns manifestos delirants on es nega això de la SAP. Sense anar més lluny, el Dr. Miguel Lorente Acosta, un pallasso pseudo-científic (autor d’un llibre on diu que Jesucrist no morí a la creu!!) ara oportunísticament reconvertit en inquisidor misàndric, cosa que li ha valgut per pujar a nº2 del nou Ministerio de Igualdad. O la presidenta del Tribunal Constitucional, amb la qui hi ha hagut polèmica als mitjans perquè va assessorar una presumpta assassina. Els que la defensen diuen que no ho sabia, cosa que és veritat. El que em deixà astorat de la polèmica és que ningú no preguntés per la filla, motiu de l’assessorament. Perquè la presidenta sí sabia que la mare havia maltractat psíquicament la nena. Fins i tot li explicà la intenció de segrestar-la. I els drets de la menor? Tot i així, la presidenta li aconsellà d'anar una organització –suposo que d’aquestes ben subvencionades- per a que prosseguís el maltractament amb l’eradicació del vincle paterno-filial.

El més curiós d’aquests SAP-negacionistes és que l’acusen de ser un constructe ideològic-jurídic no científic, però no aporten cap estudi de camp per sustentar-ho excepte mencionar que el terme fou inventat per un pederasta l’any 1985 (cosa incerta), i ignoren tota la recerca, cada vegada més nombrosa, que actualment s’està publicant sobre aquest maltractament. Això fa que l’acusació d’”ideològic” es giri en contra d’ells en tant que incapaços d’aportar evidència empírica. Em crida l’atenció que els manifestos negacionistes estiguin signats per nombrosos psiquiatres i catedràtics, cosa que mostra fins a quin punt el dogmatisme misàndric vestit de feminisme contamina la ciència i el drets humans al nostre país. Si algú li toca passar per “professionals” de la salut mental més val que primer miri per internet si és un dels signants per recusar-lo immediatament.

La veritat és que abans de perdre el meu fill i les tremendes barbaritats amb les que posteriorment em vaig topar sempre havia pensat que el feminisme era un moviment per la llibertat i l’emancipació del gènere humà. Ho continuo pensant, el que passa és que ara he vist que és un moviment no gens homogeni, amb nombrosos corrents, molts enfrontats entre sí: feminisme liberal, socialista, lesbià, marxista, constructivista cultural, biologista... El que ha passat a Espanya és que el lobby que jo anomeno feminisme del ressentiment s’ha apoderat de les institucions marginant els altres feminismes.

La tesi d’aquest feminisme del ressentiment –que està tenint un èxit espaordidor- ve a dir que des del començament de la història la dona ha estat la Víctima Eterna i l’home és el Dominador Incorregible. Aquesta visió victimista, amb la pretensió de menysprear l’home, en realitat és profundament insultant contra les dones, perquè si sempre han estat oprimides voldrà dir que les dones de sempre són més estúpides i/o més dèbils que els homes per haver-ho permès. Com denuncien les feministes ara marginades, aquesta perspectiva dissol el poder de les dones al definir-les com individus impotents modelats per l’Altre. Les feministes ressentides cauen en cercles d’impotència al tractar de “recuperar” un poder que primer han hagut de cedir, no volen assumir la seva co-responsabilitat en la història humana i, ara que tenim les millors condicions per deixar enrera el patriarcat, en comptes d’assumir l’imprescindible poder femení i desplegar-lo prefereixen bescanviar-lo per culpabilitats extorsionants.

Ja sé que tot això és molt teòric, però així s’han justificat les lleis que impedeixen la custòdia compartida o que castiguen la violència domèstica en funció no del delicte comes per un individu sinó pel grup al qual pertany –més càstig als homes. I els millors arguments que he llegit contra aquesta ideologia mesquina i culpabilitzadora venen de feministes.

La polaritat home-dona crea una tensió inevitable. El nostre moment polític actual dóna per suposat que hi ha una eterna guerra de sexes que es resoldrà culpabilitzant i sotmetent la part masculina. És aquest feminisme del ressentiment que recull el pitjor de la tradició judeo-cristiana (culpabilitzar) i del patriarcat (els fills són una propietat –ara ja no del pare sinó exclusiva de la mare), una nova Inquisició emparada en la moda del políticament correcte.

Bé, només és el moment polític actual; aquesta polaritat hi ha molts que l’estan (estem) encarant no com una guerra de sexes sinó una oportunitat de creixement, en que es poden abandonar vells estereotips per construir quelcom nou que enriqueix tothom. Els pares que han pactat una custòdia compartida en són un exemple, i els felicito. N’hi ha molts més exemples. Igual que van passar Torquemada i altres defensors de la puresa de la fe, també passaran aquests neo-inquisidors del govern.