dimecres, 1 de febrer del 2006

Presumpció de culpabilitat

Els greus problemes pels que està travessant el meu fill fan que hagi de començar una roda d’entrevistes amb psicòlegs, autoritats educatives i altres autoritats. Ja vaig passar per això, tot i que diferent, en començar la fase més greu del seu procés d’alienació ara fa dos anys quan es va negar a venir més a casa meva i a tenir contacte amb mi.
La meva experiència com a home i com a pare és que si vas dient “el meu fill em rebutja”, tant si parles com si no de l’actitud de la seva mare, la resposta de molta gent –i em refereixo a professionals de relacions humanes com psicòlegs, mestres, jutges, etc.- és la de donar dos passos enrera enfront teu amb mostra de desconfiança: “Què haurà fet aquest per a que li passi això” és el que sents que estaran pensant. No diguem si abans han escoltat les versions la teva ex. És el que anomeno presumpció de culpabilitat de l’home.
Si fa vint anys una dona denunciava “el meu marit em pega i em maltracta” el primer que li deien era: “i què ha fet vostè per a que la tracti com diu, vostè ha d’entendre’s amb el seu marit, s’han d’estimar...” Presumpció de culpabilitat per a la víctima. Ara la llei ha canviat i protegeix les víctimes (dones) dels maltractadors (homes) (a l’inrevés no estic tan segur) sense els prejudicis sexistes de com ha de ser el comportament d’una dona i d’un home. Amb els maltractaments psíquics, la inculcació maliciosa a nens o la Síndrome d’Alienació Parental no és només que la llei no actuï, sinó que no hi ha percepció social del problema, com tampoc n’hi havia dels maltractaments a dones fins que Ana Orantes fou assassinada pel marit després de sortir per la tele.
He de dir que al començament jo estava tan astorat i confós –a més de l’immens dolor d’haver perdut el meu fill- que una mica vaig interioritzar aquesta “culpabilització ambiental” cap a l’home. La primera en culpabilitzar, la ex –tirant la pedra i amagant la mà-: “què estàs fent tu que el nen et rebutja i ara m’he de carregar jo amb tota la feina...”. A més a més, un, recent divorciat, ja té l’autoestima per terra...
Ara ha passat prou temps per a que vegi les coses amb més distanciament. També per desgràcia ha durat prou temps l’alienació de Roger i l’absolut bandejament de la meva funció de pare (passaven setmanes sense que jo o la meva família tinguéssim notícia d’ell) per a que des de l'exterior es percebi millor el que està passant. Tot i així la meva desconfiança cap a psicòlegs i demés és enorme. Si els pregunto si coneixen el SAP i si han tingut experiència professional de casos em responen que no saben què és. De tota manera entenc que el restabliment del vincle entre el meu fill i jo només podrà venir d’ell i de mi; si algú des de fora ajuda (potser ara començarà de veritat), doncs millor; Si algú des de fora fica entrebancs, bé per ignorància o bé per malícia, doncs paciència. Jo no m’aturo.

2 comentaris:

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.