divendres, 24 de febrer del 2006
Pena (Texto de Osho)
Este sufrimiento no es para que te sientas triste, recuerda. Es por eso que la gente sigue sin comprender... Este sufrimiento es simplemente para que estés más alerta, porque la gente se vuelve alerta únicamente cuando la flecha va dentro de su corazón y les hiere. De otra forma no llegan a estar conscientes. Cuando la vida es fácil, confortable, conveniente, ¿a quién le importa? ¿A quién le importa volverse consciente? Cuando muere un amigo, hay una posibilidad. Cuando tu mujer te deja solo... en esas noches oscuras, estás solitario, has amado tanto a esa mujer, te lo has jugado todo y de repente, un día, ella se ha ido. Lloras en tu soledad y si utilizas estas ocasiones, puedes volverte consciente. La flecha duele: puede ser utilizada. El dolor no es para hacerte sufrir, ¡el dolor es para hacerte más consciente! Y cuando eres consciente la miseria desaparece.
divendres, 3 de febrer del 2006
Impotència
De vegades la impotència em pren d’una manera molt forta. El meu fill no està en un forat com vaig dir, sinó en una pendent que va cap avall. Hi ha algunes petites coses, òbvies, senzilles, que podria fer i l’ajudarien. Però no. Jo no puc entrar-hi. A més de tot el que porta el noi al damunt ara s’hi suma la lentitud de la burocràcia. També hi ha petites coses que podrien accelerar la intervenció de qui ha d’actuar en el seu cas. Però jo no ho puc fer. I la comunicació amb la mare (que és qui podria fer-ho) és un mur que no puc atravessar, no puc accedir a ella; o no sé.
Em fa gràcia que a l’anterior article em queixava de la pressumció de culpabilitat i de la soletat que com a home i com a pare em trobo en tot aquest afer. He parlat amb una de les mestres que tenia tracte amb el meu fill i veu perfectament el que està passant, i es fica les mans al cap. És a dir, d’alguna manera em dóna la raó. Un dels meus exercisis interiors és no buscar “triomfar” o “demostrar que jo tinc raó” sinó ajudar de manera efectiva a Roger. Tanmateix l’ego se sent reconfortat amb aquest petit reconeixment. Però això fa acreixentar més el sentiment d’impotència. Tot i que aquesta mestra se n’adoni del que passa, què puc fer-hi jo?
Aquesta setmana he conversat informalment amb un psicòleg –de la rama clínica- amb qui tinc relacions laborals. No havia sentit mai el concepte SAP, però en parlar-li del meu cas em va dir, prou fredament i cru: “NO TENS RES A FER tal com estan les coses i les lleis en aquest pais. Potser el teu fill vindrà a tu quan tindrà vint anys, o trenta. Només pots esperar-te”. Quan li contesto “però el meu fill està en una situació de maltractament (psíquic)”. Em va dir amb la mateixa cruesa: "doncs no et queixes que podria estar molt pitjor, al menys no va tirat pels carrers prenent drogues. Jo ja he vist de tot i no m’estranya res. Quan més tractes d’intervenir-hi més ho emmerdaràs i pitjor anirà. L’únic que pots fer és esperar-te i veure com evoluciona...”
També he parlat amb una amiga que és psicòloga (potser és la meva psicòloga de capçalera...) i amb més dolçor també m’ha dit que l’únic que puc fer es asseure’m a una cadira i esperar, i arroplegar-lo quan caigui (si se’m deixa estar-hi –afegeixo jo).
Intento desplaçar el sentiment d’impotència cap a la comprensió de tots els aspectes del que s’està esdevenint, i així relaxar-me.
Em fa gràcia que a l’anterior article em queixava de la pressumció de culpabilitat i de la soletat que com a home i com a pare em trobo en tot aquest afer. He parlat amb una de les mestres que tenia tracte amb el meu fill i veu perfectament el que està passant, i es fica les mans al cap. És a dir, d’alguna manera em dóna la raó. Un dels meus exercisis interiors és no buscar “triomfar” o “demostrar que jo tinc raó” sinó ajudar de manera efectiva a Roger. Tanmateix l’ego se sent reconfortat amb aquest petit reconeixment. Però això fa acreixentar més el sentiment d’impotència. Tot i que aquesta mestra se n’adoni del que passa, què puc fer-hi jo?
Aquesta setmana he conversat informalment amb un psicòleg –de la rama clínica- amb qui tinc relacions laborals. No havia sentit mai el concepte SAP, però en parlar-li del meu cas em va dir, prou fredament i cru: “NO TENS RES A FER tal com estan les coses i les lleis en aquest pais. Potser el teu fill vindrà a tu quan tindrà vint anys, o trenta. Només pots esperar-te”. Quan li contesto “però el meu fill està en una situació de maltractament (psíquic)”. Em va dir amb la mateixa cruesa: "doncs no et queixes que podria estar molt pitjor, al menys no va tirat pels carrers prenent drogues. Jo ja he vist de tot i no m’estranya res. Quan més tractes d’intervenir-hi més ho emmerdaràs i pitjor anirà. L’únic que pots fer és esperar-te i veure com evoluciona...”
També he parlat amb una amiga que és psicòloga (potser és la meva psicòloga de capçalera...) i amb més dolçor també m’ha dit que l’únic que puc fer es asseure’m a una cadira i esperar, i arroplegar-lo quan caigui (si se’m deixa estar-hi –afegeixo jo).
Intento desplaçar el sentiment d’impotència cap a la comprensió de tots els aspectes del que s’està esdevenint, i així relaxar-me.
dimecres, 1 de febrer del 2006
Presumpció de culpabilitat
Els greus problemes pels que està travessant el meu fill fan que hagi de començar una roda d’entrevistes amb psicòlegs, autoritats educatives i altres autoritats. Ja vaig passar per això, tot i que diferent, en començar la fase més greu del seu procés d’alienació ara fa dos anys quan es va negar a venir més a casa meva i a tenir contacte amb mi.
La meva experiència com a home i com a pare és que si vas dient “el meu fill em rebutja”, tant si parles com si no de l’actitud de la seva mare, la resposta de molta gent –i em refereixo a professionals de relacions humanes com psicòlegs, mestres, jutges, etc.- és la de donar dos passos enrera enfront teu amb mostra de desconfiança: “Què haurà fet aquest per a que li passi això” és el que sents que estaran pensant. No diguem si abans han escoltat les versions la teva ex. És el que anomeno presumpció de culpabilitat de l’home.
Si fa vint anys una dona denunciava “el meu marit em pega i em maltracta” el primer que li deien era: “i què ha fet vostè per a que la tracti com diu, vostè ha d’entendre’s amb el seu marit, s’han d’estimar...” Presumpció de culpabilitat per a la víctima. Ara la llei ha canviat i protegeix les víctimes (dones) dels maltractadors (homes) (a l’inrevés no estic tan segur) sense els prejudicis sexistes de com ha de ser el comportament d’una dona i d’un home. Amb els maltractaments psíquics, la inculcació maliciosa a nens o la Síndrome d’Alienació Parental no és només que la llei no actuï, sinó que no hi ha percepció social del problema, com tampoc n’hi havia dels maltractaments a dones fins que Ana Orantes fou assassinada pel marit després de sortir per la tele.
He de dir que al començament jo estava tan astorat i confós –a més de l’immens dolor d’haver perdut el meu fill- que una mica vaig interioritzar aquesta “culpabilització ambiental” cap a l’home. La primera en culpabilitzar, la ex –tirant la pedra i amagant la mà-: “què estàs fent tu que el nen et rebutja i ara m’he de carregar jo amb tota la feina...”. A més a més, un, recent divorciat, ja té l’autoestima per terra...
Ara ha passat prou temps per a que vegi les coses amb més distanciament. També per desgràcia ha durat prou temps l’alienació de Roger i l’absolut bandejament de la meva funció de pare (passaven setmanes sense que jo o la meva família tinguéssim notícia d’ell) per a que des de l'exterior es percebi millor el que està passant. Tot i així la meva desconfiança cap a psicòlegs i demés és enorme. Si els pregunto si coneixen el SAP i si han tingut experiència professional de casos em responen que no saben què és. De tota manera entenc que el restabliment del vincle entre el meu fill i jo només podrà venir d’ell i de mi; si algú des de fora ajuda (potser ara començarà de veritat), doncs millor; Si algú des de fora fica entrebancs, bé per ignorància o bé per malícia, doncs paciència. Jo no m’aturo.
La meva experiència com a home i com a pare és que si vas dient “el meu fill em rebutja”, tant si parles com si no de l’actitud de la seva mare, la resposta de molta gent –i em refereixo a professionals de relacions humanes com psicòlegs, mestres, jutges, etc.- és la de donar dos passos enrera enfront teu amb mostra de desconfiança: “Què haurà fet aquest per a que li passi això” és el que sents que estaran pensant. No diguem si abans han escoltat les versions la teva ex. És el que anomeno presumpció de culpabilitat de l’home.
Si fa vint anys una dona denunciava “el meu marit em pega i em maltracta” el primer que li deien era: “i què ha fet vostè per a que la tracti com diu, vostè ha d’entendre’s amb el seu marit, s’han d’estimar...” Presumpció de culpabilitat per a la víctima. Ara la llei ha canviat i protegeix les víctimes (dones) dels maltractadors (homes) (a l’inrevés no estic tan segur) sense els prejudicis sexistes de com ha de ser el comportament d’una dona i d’un home. Amb els maltractaments psíquics, la inculcació maliciosa a nens o la Síndrome d’Alienació Parental no és només que la llei no actuï, sinó que no hi ha percepció social del problema, com tampoc n’hi havia dels maltractaments a dones fins que Ana Orantes fou assassinada pel marit després de sortir per la tele.
He de dir que al començament jo estava tan astorat i confós –a més de l’immens dolor d’haver perdut el meu fill- que una mica vaig interioritzar aquesta “culpabilització ambiental” cap a l’home. La primera en culpabilitzar, la ex –tirant la pedra i amagant la mà-: “què estàs fent tu que el nen et rebutja i ara m’he de carregar jo amb tota la feina...”. A més a més, un, recent divorciat, ja té l’autoestima per terra...
Ara ha passat prou temps per a que vegi les coses amb més distanciament. També per desgràcia ha durat prou temps l’alienació de Roger i l’absolut bandejament de la meva funció de pare (passaven setmanes sense que jo o la meva família tinguéssim notícia d’ell) per a que des de l'exterior es percebi millor el que està passant. Tot i així la meva desconfiança cap a psicòlegs i demés és enorme. Si els pregunto si coneixen el SAP i si han tingut experiència professional de casos em responen que no saben què és. De tota manera entenc que el restabliment del vincle entre el meu fill i jo només podrà venir d’ell i de mi; si algú des de fora ajuda (potser ara començarà de veritat), doncs millor; Si algú des de fora fica entrebancs, bé per ignorància o bé per malícia, doncs paciència. Jo no m’aturo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
