diumenge, 25 de desembre del 2005

Dia de Nadal

Per fi tinc línia disponible (això de la Telefònica és una autèntica presa de pèl) i puc penjar els últims articles que tenia escrits.
Aquest matí, mentre preparàvem el dinar, la meva mare ha trucat Roger per felicitar-li el Nadal. Ha agafat el telèfon la mare del nen i amb un to molt amable li diu “ara es posa” i sent com crida “Roger, la teva iaia”. I espera. I espera. I espera. I espera. Finalment es torna a posar la mare del nen i li diu “Roger està al wàter. Truca d’aquí a cinc minuts
Al menys aquesta trucada m’ha servit per a confirmar que el nen era a casa la seva mare. Aquest matí hi havia anat a les 11 45’ amb la intenció de felicitar-lo personalment i he trucat dues o tres vegades el timbre des de baix. No he obtingut cap mena de resposta (el seu timbre és d’aquests amb càmara de TV). He trucat des del mòbil i res. Amb l’incident del telèfon de la iaia, sabent que el nen era a casa, he agafat corrents el cotxe i m’hi he atansat. Quan he arribat he trucat des del meu mòbil i s’ha ficat ell dient “què vols” li he contestat que saber si era a casa perquè volia felicitar-li el Nadal. Llavors he anat al timbre, he trucat i ha tornat a preguntar “què vols”, li he dit que desitjar-li un bon Nadal, i he afegit que m’agradaria fer-ho directament i no a través de la càmara. Em respòn “Molt bé, ja m’has felicitat el Nadal, doncs ja està” i he sentit el clac de que havia penjat.
“Los menores tratan a sus progenitores no como a un enemigo, sino como a un desconocido odioso cuya proximidad sienten como una agresión a su persona, apareciendo independientes del progenitor alienador que inició la campaña...” diu J. A. Aguilar en el seu llibre “SAP”. Serà per les hores d’estudi del què és el SAP, serà perquè ja porto dos anys així o serà perquè estic en un moment personal dolç (no pel meu fill, sinó per altres coses de la vida), el cert és que les insolències de Roger ja no m’afecten tant com al principi. He fet el que havia de fer –no perdre el contacte, no abandonar-, i el dia de Nadal era prou bona excusa per aproximar-me a la casa de la seva mare per primera vegada en molts mesos.
Hem fet un bon dinar de Nadal amb la familia. Les cosines de Roger han tocat la flauta, han cantat nadales i han fet una petita representació. Abans Roger estava amb elles, de fet, era ell qui les dirigia, perquè és una mica més gran i sempre li ha agradat manar. Les seves cosines han estat contentes avui (han guanyat diners). La resta de la familia també. No sé on ha dinat Roger ni amb qui.

Negativitat

Aquests dies en que s’aproxima Nadal de vegades em resulta molt més dur de l’habitual l’absència del meu fill. El passat pont de la Puríssima vam tenir un dinar on estava tota la familia sencera, iaia, germans, oncles, cosins... només faltava Roger. En certs moments l’enyorança i el dolor per l’absència em pren molt fort i llavors em sento molt malament. Em martelleja la pregunta “per què està passant això?, com pot ser?”, em surt ràbia contra la meva ex pel que està fent, autocompassió... en fi, pensaments negatius que no m’ajuden en res amb tot el que m’està esdevenint. La companyia de qui m’estima m’ha ajudat a distanciar-me d’aquests moments de negativitat.
Lo importante no es lo que te pasa sinó lo que haces con lo que te pasa” diu una cançó molt bonica de Luis Paniagua. Doncs en això estic. Tractant de trobar bellesa i alegria en aquest món –que n’hi ha- tot i que la tristesa i l’enyorança també les tingui presents. El místic hindú Osho diu que no t’has d’identificar ni amb l’alegria ni amb la tristesa, sinó observar-les. Això és el que tracto de fer amb el que em passa. Tot un aprenentatge, com ja havia dit en una entrada anterior.

dimecres, 21 de desembre del 2005

problemes amb la publicació

Fa un mes que estic sense telèfon. Avui he publicat alguns articles que havia escrit des de l'ordenador de la feina. Fins que Telefònica no em torni a connectar la lína estaré prou deslligat del blog. Cada dia em prometen que avui me la posaran. A veure si aquesta setmana es normalitza.

Més sobre el llibre de Aguilar

Si m’examino interiorment me n’adono com hi ha parts de mi que tenen encara com l’esperança de que en algun lloc hi ha d’haver la solució, que fent X o parlant amb Y aquesta situació tan dolorosa es resoldrà; de la mateixa manera que observo de vegades intents per dissociar-me dels sentiments d’apego i els records que tinc del meu fill per evitar el sofriment que tals sentiments em causen (aquest blog el vaig començar comentant això, precisament). El llibre SAP de Juan Manuel Aguilar em va bé perquè és una mena de cura de realisme (desagradable): em recorda que això és el que tinc al davant, no puc fugir i no hi ha solucions màgiques.
Per una altra banda, aquesta pèrdua (espero que temporal) del meu fill m’ha portat a contactar i descobrir parts interiors de mi mateix –el que sóc, el que espero, el meu paper com a pare i en altre coses de la vida, i més...- que sense unes circumstàncies tan doloroses probablement no hi hagués aprofundit mai. És a dir, que també he d’estar agraït a que m’hagi tocat viure això i al meu fill. Clar, hagués estat millor descobrir aquestes coses sense haver d’atravessar quelcom tan dur; així és la vida...

"Síndrome de Alienación Parental", de Juan Manuel Aguilar

M’he llegit el llibre “S.A.P. -Síndrome de Alienación Parental” de Juan Manuel Aguilar. No hi he trobat cap gran descobriment llegint-lo perquè abans ja havia estudiat bastant sobre SAP a internet. De tota manera està bé perquè tinc sintetitzat en llibre gran part de la informació que havia trobat en altres llocs. Un llibre està més a mà que l’ordenador, a més a més l’he subratllat i anava fent senyals al marge del que coincidia amb el meu cas i el que no coincidia. Per exemple, no crec que mai pugui ser acusat d’abusos sexuals contra el meu fill, com passa amb molts casos de SAP. La campanya de denigració que he patit ha estat més subtil, i això seria massa barroer en la meva circumstància. Altres coses que a mi m’esdevenen les descriu molt bé, i que algú posi paraules –científiques- al que m’està passat m’ajuda.
De tota manera, per molt que em senti identificat amb nombroses de les característiques descrites, amb la qüestió fonamental –què he de fer- continuo bastant perdut, més enllà de treballar-me la paciència i altres virtuts interiors que ja descriuré. Aguilar ho explica prou clar: és quelcom molt difícil de tractar. Molts dels mateixos professionals de la psicologia van perduts en aquest tema, com també constata el llibre. Per sort jo no n’he hagut de tractar gaires de psicòlegs ni de jutges, però la meva escarça experiència amb ambdues classes de professionals ha estat completament decebedora.Les perspectives que em pinta el llibre per al present i per al futur són prou desencoratjadores, tot i que ja he dit que no em descobreix res de nou o extraordinari. Ara entenc millor la programació per a l’odi que ha rebut el meu fill i les conseqüències que això tindrà per a la seva vida adulta. Una de les coses que més recomana és intentar no perdre mai el contacte amb el fill, per breu i distant que sigui. En això estava jo, tot i la retahila d’exabruptes que recullo si tracto de parlar per telèfon amb ell, com he contat en algunes entrades del blog. Bé, la recomanació d’Aguilar m’empeny a perseverar.

canvi de pis

Aquests dies m’he canviat de pis. És un bon maldecap el trasllat dels mobles, llibres etc. Per això he estat uns quans dies desconnectat del web. M’he mudat a una casa més gran i ara estic pensant com he d’arreglar les habitacions i tot això. Una habitació voldria que fos la del meu fill, però --vindrà mai? Té sentit que hi faci res en aquella habitació? Clar que posaré un llit i un armari, perquè també la faré servir d’habitació d’invitats. En això sí que tindrà un ús. ¿Em veuré alguna vegada en el conflicte de tenir a la vegada a Roger i invitats? Ja m’agradaria que els meus conflictes fossin d’aquesta mena.
M’agrada molt la casa a la que m’he mudat, no només pel pis, sinó perquè és a conseqüència de canvis en la meva vida que emprenc amb molta il·lusió. Tanmateix el meu fill de catorze anys no ha participat en res de tot el procès. Potser li hauria resultat una experiència interessant veure com es fa una mudança. Res del que estic fent en la meva vida li pot servir d’experiència perquè no hi ha contacte. Només tinc aquest pensar amb ell, l’enyorança d’ell, recordar-lo en totes les coses que faig.

trucades infructuoses

El nen continua malalt. La seva mare m’ha enviat un parell d’emails de quatre o cinc línies on simplement em comunica el fet, les anàlisis i la medicina que es pren. Suposo que aquests emails me’ls envia gràcies a haver anat al jutjat, perquè abans ni això. L’àvia paterna del nen va intentar trucar-lo per veure com estava: “Estic malalt, iaia; Ho sento però ara no puc parlar amb tu perquè he d’anar al wàter. Truca’m d’aquí a cinc minuts”. L’àvia s’espera un quart i truca, es dispara el contestador. Ho ha intentat més vegades, sempre surt el contestador. Ella no deixa missatges a la màquina. El telèfon de Roger és d’aquests que es veu el nº de qui truca. A la iaia sempre li passen aquestes coses quan truca.

dissabte, 17 de desembre del 2005

Problemes amb Telefònica

Fa quasi un mes que estic sense telèfon i per tant no puc publicar els articles que tinc al disc dur. De fet m'estic també replantejant aquest blog, i no sé si tirar endavant, potser és massa promte per escriure sobre això de l'alienació i em fa cosa la reacció que persones implicades (Roger i altres) podrien tenir si el llegissin. És per això que he eliminat el meu perfil i el meu email i ara escric de forma anònima. Si algú vol escriure'm ho haurà de fer directament a les pàgines del blog, després ja em posarè en contacte per email si m'ho demana