Més sobre el llibre de Aguilar

Si m’examino interiorment me n’adono com hi ha parts de mi que tenen encara com l’esperança de que en algun lloc hi ha d’haver la solució, que fent X o parlant amb Y aquesta situació tan dolorosa es resoldrà; de la mateixa manera que observo de vegades intents per dissociar-me dels sentiments d’apego i els records que tinc del meu fill per evitar el sofriment que tals sentiments em causen (aquest blog el vaig començar comentant això, precisament). El llibre SAP de Juan Manuel Aguilar em va bé perquè és una mena de cura de realisme (desagradable): em recorda que això és el que tinc al davant, no puc fugir i no hi ha solucions màgiques.
Per una altra banda, aquesta pèrdua (espero que temporal) del meu fill m’ha portat a contactar i descobrir parts interiors de mi mateix –el que sóc, el que espero, el meu paper com a pare i en altre coses de la vida, i més...- que sense unes circumstàncies tan doloroses probablement no hi hagués aprofundit mai. És a dir, que també he d’estar agraït a que m’hagi tocat viure això i al meu fill. Clar, hagués estat millor descobrir aquestes coses sense haver d’atravessar quelcom tan dur; així és la vida...