dilluns, 27 de març del 2006

Supensió del blog

He decidit suspendre aquest blog, al menys de moment. Les circumstàncies que em van dur a escriure’l estan igual, o pitjor. Tot i l’anonimat amb que l’escric no estic segur que en aquest moment sigui adient mantenir el blog. A partir d’ara els escrits sobre aquest cas tan amarg els aniré guardant al meu disc dur (ja hi tinc moltes coses que no m’he atrevit a publicar). Potser més endavant el tornaré a reactivar. Agraeixo tots els comentaris que he rebut i faig vot de mantenir la meva solidaritat amb tots els pares i mares que han perdut els seus fills en un procès de separació i amb tots els nens que han perdut un progenitor per rebre odi allà on no n’hi hauria d’haver hagut mai.

PD. Malgrat la suspensió continuaré visitant aquest blog, i per tant resto obert a intercanviar missatges i experiències sobre la pèrdua d'un fill per alienació parental

PD-2. (Gener 2008) Desprès de més de quatre anys, s'està donant una aproximació entre Roger i jo. Crec que el pitjor ja ha quedat enrera i la relació l'anem reconstruint mirant endavant. Sóc optimista per com estan anant els aconteixements, malgrat la lentitud, interrupcions i dificultats. Sento que l'experiència de la separació i el dolor del passat poden ficar unes bones les bases per a un retrobament més profund entre nosaltres.

dijous, 16 de març del 2006

Pèrdua de comunicació

He perdut totalment la comunicació amb Roger. El divendres el vaig trucar, em va acusar molt enrabiat i ofès de quelcom estrambòtic, i em va penjar. Ahir dimecres ho vaig intentar de nou i en sentir la meva veu va penjar immediatament. Vaig tornar a marcar però ja no s'hi va posar. Suposo que serà millor no tornar-ho a intentar durant un temps per a no crispar-lo. Em costa moltíssim mantenir-me totalment aïllat d'ell i no saber res del què fa i com està. Són ja dos anys i tres mesos, he estudiat SAP i entenc una mica millor el que passa, però no m'hi acostumo

dijous, 2 de març del 2006

Trucades

Des de fa tres dies quan truco a casa del meu fill es dipara en contestador sense que faci ring. Donat que Roger està en una situació molt dolenta aquesta cosa em tenia més angoixat i preocupat del que habitualment estic per aquesta manca de contacte que ja dura dos anys ¿Estaria a casa?¿Li hauria passat alguna cosa? ¿On està la seva mare?. Li havia deixat missatges sense resposta. Aquest matí, des de la feina he anat directament al despatx de la meva advocada (vull evitar el judici, com he dit a l’article anterior) i mentre esperava he aprofitat per trucar a Roger, ja que avui no ho havia fet, i volia intentar-ho abans de l’hora que la mare torna de la feina; s’ha tornat a disparar el contestador sense fer ring. Una hora més tard, mentre parlava amb l’advocada, li han passat un truc. Era la meva ex. L’advocada me l’ha passat a mi, jo no sabia molt bé que dir, estava sorprès, he dit “he trucat fa una estona des d’aquí perquè volia parlar amb Roger”, ella ha contestat, també una mica sorpresa “Quan veig marcada la trucada d’un nº que no conec, truco per veure qui ha sigut. Vaig a veure si Roger vol parlar” Al cap d’un minut torna i em diu “no vol parlar amb tu” i penja.
El meu treball interior d’avui és intentar no sentir-me ofès per això de les trucades. Han vist les meves trucades marcades, però ho han ignorat. Abans d’ahir, la psicòloga del centre docent on treballo em va dir que se sentia preocupada pel que li he contat del meu fill; em va explicar que la depressió dels adolescents no s’hi sembla a la depressió dels grans. La dels adults és molt visible (aspecte trist i decaigut, etc.) i fàcil de detectar. En canvi, amb els adolescents no passa d’aquesta manera; em va explicar que poden semblar normals o fins i tot hiperactius, però que per dins, si porten molta angoixa o stress, els pot dur a cometre una autèntica barbaritat sense que ningú ho pogués advertir abans. Un factor més de preocupació que jo encara no l’havia tingut en compte en la greu situació que travessa el meu fill. Al menys, avui, desprès de tres dies, he sabut que estava a casa.

dimecres, 1 de març del 2006

Retrocés

Està passant alguna cosa i fa dies que la comunicació amb el meu fill s’ha tornat força dífícil. No sé per què ja quasi no puc parlar amb ell per telèfon, i malgrat els meus reiterats intents, es nega a tornar a venir a casa meva o a que quedem per qualsevol altra cosa. Vaig començar l’any dient “quelcom comença a canviar” perquè va venir a sopar, i un altre dia fins i tot es va quedar a dormir. Per la manera com ens haviem trobat pensava (i ho continuo pensant) que era l’inici d’una nova manera d’establir les relacions entre nosaltres. Ara tot s’aturat.
A n’això s’hi suma que Roger continua en un estat molt greu, del qual ja he fet alguna referència aquí però que em resisteixo a explicar els detalls. Vaig anar a València a parlar amb Julio Bronchal, un psicòleg expert en SAP, i em va dir que Roger està en una situació molt perillosa, que havia d’intentar estar el més prop d’ell i que li fes sentir el meu amor i el meu suport. Però des de llavors s’ha produït aquest retrocès. La comunicació amb la mare és impossible; tot i tenir el nostre fill com ara es troba, quan vaig intentar trucar-la (l’última vegada que ho vaig intentar va ser fa més d’un any –infructuosament) em va penjar el telèfon a l’adonar-se’n que era jo. Ho vaig intentar per email, però tampoc.

Vaig començar aquest blog al novembre quan vaig decidir que no aniria a judici contra la mare. Per raons que se m’escapen, l’altra part no ha contestat a la petició que vaig fer-li a la meva advocada de que paressin el judici. Tot ha tirat endavant i la data del judici és en dues setmanes; imagino que l’actitud del meu fill contra mi té a veure amb tot això. Vaig a ficar-m’hi a veure com puc parar aquesta cosa del judici. Estic convençut de que la llei no ajudarà el meu fill. Potser –només potser- podria convencer el tribunal que la mare hauria alienat i manipulat i que això és un maltracte, però això no servirà per restablir les ferides que si li han infligit a l’ànima del meu fill. Entrar en la lluita de guanyar/perdre pròpia dels tribunals no em serveix per al que vull; a més, als tribunals no compta tenir la raó sinó demostrar-la, i la meva experiència és que les mentides –sobre tot quan les profereix una mare amb gran domini escènic- compten igual o més que les veritats, i els interessos del nen són invisibles i no els defensa ningú. El meu propòsit és oblidar-me de la mare, no prolongar el conflicte amb ella, deixar de culpabilitzar-la i deixar de considerar-me víctima (sense per això perdre l’objectivitat del que està passant, que és SAP) i restablir el vincle amb Roger. Un pròposit ràpid d’enunciar i costós de seguir, però en això estic i intento no desviar-me.

divendres, 24 de febrer del 2006

Pena (Texto de Osho)

Este sufrimiento no es para que te sientas triste, recuerda. Es por eso que la gente sigue sin comprender... Este sufrimiento es simplemente para que estés más alerta, porque la gente se vuelve alerta únicamente cuando la flecha va dentro de su corazón y les hiere. De otra forma no llegan a estar conscientes. Cuando la vida es fácil, confortable, conveniente, ¿a quién le importa? ¿A quién le importa volverse consciente? Cuando muere un amigo, hay una posibilidad. Cuando tu mujer te deja solo... en esas noches oscuras, estás solitario, has amado tanto a esa mujer, te lo has jugado todo y de repente, un día, ella se ha ido. Lloras en tu soledad y si utilizas estas ocasiones, puedes volverte consciente. La flecha duele: puede ser utilizada. El dolor no es para hacerte sufrir, ¡el dolor es para hacerte más consciente! Y cuando eres consciente la miseria desaparece.

divendres, 3 de febrer del 2006

Impotència

De vegades la impotència em pren d’una manera molt forta. El meu fill no està en un forat com vaig dir, sinó en una pendent que va cap avall. Hi ha algunes petites coses, òbvies, senzilles, que podria fer i l’ajudarien. Però no. Jo no puc entrar-hi. A més de tot el que porta el noi al damunt ara s’hi suma la lentitud de la burocràcia. També hi ha petites coses que podrien accelerar la intervenció de qui ha d’actuar en el seu cas. Però jo no ho puc fer. I la comunicació amb la mare (que és qui podria fer-ho) és un mur que no puc atravessar, no puc accedir a ella; o no sé.
Em fa gràcia que a l’anterior article em queixava de la pressumció de culpabilitat i de la soletat que com a home i com a pare em trobo en tot aquest afer. He parlat amb una de les mestres que tenia tracte amb el meu fill i veu perfectament el que està passant, i es fica les mans al cap. És a dir, d’alguna manera em dóna la raó. Un dels meus exercisis interiors és no buscar “triomfar” o “demostrar que jo tinc raó” sinó ajudar de manera efectiva a Roger. Tanmateix l’ego se sent reconfortat amb aquest petit reconeixment. Però això fa acreixentar més el sentiment d’impotència. Tot i que aquesta mestra se n’adoni del que passa, què puc fer-hi jo?
Aquesta setmana he conversat informalment amb un psicòleg –de la rama clínica- amb qui tinc relacions laborals. No havia sentit mai el concepte SAP, però en parlar-li del meu cas em va dir, prou fredament i cru: “NO TENS RES A FER tal com estan les coses i les lleis en aquest pais. Potser el teu fill vindrà a tu quan tindrà vint anys, o trenta. Només pots esperar-te”. Quan li contesto “però el meu fill està en una situació de maltractament (psíquic)”. Em va dir amb la mateixa cruesa: "doncs no et queixes que podria estar molt pitjor, al menys no va tirat pels carrers prenent drogues. Jo ja he vist de tot i no m’estranya res. Quan més tractes d’intervenir-hi més ho emmerdaràs i pitjor anirà. L’únic que pots fer és esperar-te i veure com evoluciona...”
També he parlat amb una amiga que és psicòloga (potser és la meva psicòloga de capçalera...) i amb més dolçor també m’ha dit que l’únic que puc fer es asseure’m a una cadira i esperar, i arroplegar-lo quan caigui (si se’m deixa estar-hi –afegeixo jo).
Intento desplaçar el sentiment d’impotència cap a la comprensió de tots els aspectes del que s’està esdevenint, i així relaxar-me.

dimecres, 1 de febrer del 2006

Presumpció de culpabilitat

Els greus problemes pels que està travessant el meu fill fan que hagi de començar una roda d’entrevistes amb psicòlegs, autoritats educatives i altres autoritats. Ja vaig passar per això, tot i que diferent, en començar la fase més greu del seu procés d’alienació ara fa dos anys quan es va negar a venir més a casa meva i a tenir contacte amb mi.
La meva experiència com a home i com a pare és que si vas dient “el meu fill em rebutja”, tant si parles com si no de l’actitud de la seva mare, la resposta de molta gent –i em refereixo a professionals de relacions humanes com psicòlegs, mestres, jutges, etc.- és la de donar dos passos enrera enfront teu amb mostra de desconfiança: “Què haurà fet aquest per a que li passi això” és el que sents que estaran pensant. No diguem si abans han escoltat les versions la teva ex. És el que anomeno presumpció de culpabilitat de l’home.
Si fa vint anys una dona denunciava “el meu marit em pega i em maltracta” el primer que li deien era: “i què ha fet vostè per a que la tracti com diu, vostè ha d’entendre’s amb el seu marit, s’han d’estimar...” Presumpció de culpabilitat per a la víctima. Ara la llei ha canviat i protegeix les víctimes (dones) dels maltractadors (homes) (a l’inrevés no estic tan segur) sense els prejudicis sexistes de com ha de ser el comportament d’una dona i d’un home. Amb els maltractaments psíquics, la inculcació maliciosa a nens o la Síndrome d’Alienació Parental no és només que la llei no actuï, sinó que no hi ha percepció social del problema, com tampoc n’hi havia dels maltractaments a dones fins que Ana Orantes fou assassinada pel marit després de sortir per la tele.
He de dir que al començament jo estava tan astorat i confós –a més de l’immens dolor d’haver perdut el meu fill- que una mica vaig interioritzar aquesta “culpabilització ambiental” cap a l’home. La primera en culpabilitzar, la ex –tirant la pedra i amagant la mà-: “què estàs fent tu que el nen et rebutja i ara m’he de carregar jo amb tota la feina...”. A més a més, un, recent divorciat, ja té l’autoestima per terra...
Ara ha passat prou temps per a que vegi les coses amb més distanciament. També per desgràcia ha durat prou temps l’alienació de Roger i l’absolut bandejament de la meva funció de pare (passaven setmanes sense que jo o la meva família tinguéssim notícia d’ell) per a que des de l'exterior es percebi millor el que està passant. Tot i així la meva desconfiança cap a psicòlegs i demés és enorme. Si els pregunto si coneixen el SAP i si han tingut experiència professional de casos em responen que no saben què és. De tota manera entenc que el restabliment del vincle entre el meu fill i jo només podrà venir d’ell i de mi; si algú des de fora ajuda (potser ara començarà de veritat), doncs millor; Si algú des de fora fica entrebancs, bé per ignorància o bé per malícia, doncs paciència. Jo no m’aturo.

dilluns, 30 de gener del 2006

Problemes greus

Roger està tenint problemes greus. No tinc ganes de donar els detalls aquí al blog. Vaig rebre la notícia per email de la meva ex mentre estava de viatge de noces. L’astorament que vaig mostrar en contestar-li el mail suposo que la va estimular a enviar-me informació d’uns fets gravíssims sobre Roger esdevinguts fa uns mesos dels quals no tenia ni idea; imagino que va ser el seu regalet de noces, perquè des del lloc on estava –molt lluny-  i per ser coses del passat no podia fer res excepte preocupar-me. Una de les meves determinacions actuals és no permetre que m’afecti el que em llença la meva ex. Em va costar una mica però ho vaig aconseguir. El viatge fou veritablement preciós i dolç.

La contrapartida a aquesta situació tan greu de Roger és que ell i jo ens estem aproximant. L’altre cap de setmana va sopar amb la meva dona i amb mi, es va quedar a dormir a casa i va marxar després d’esmorzar. És un canvi grandíssim. Només estem al principi de tot, però crec que anirà consolidant-se.

La conseqüència de veure el meu fill i poder estar una mica amb ell és doble. Per un costat puc constatar el malament que està. I sóc amargament conscient de les meves limitacions per poder ajudar-lo a sortir del forat on es troba. Per un altre costat tinc una gran sensació de relaxament. Al menys sé com està el meu fill, ho he pogut veure per mi mateix. Fins ara no sabia res d’ell, només tenia notícies disperses, indicis. Aquest no saber et fa patir molt perquè llavors el cap es dispara; per a mi era quasi bé impossible deixar de pensar en ell, imaginar com estaria, i també estudiar i estudiar SAP, manipulació, maltractaments psíquics etc. per entendre el que estava passant. Bé, ara ja començo a veure el que passa, com està ell. No és un panorama confortant el que tinc al davant, però al menys ara compto amb la realitat, amb el contacte amb ell, i per tant el nivell de tensió i d’angoixa amb que he viscut ha baixat, tot i que el problema que m’ha portat a escriure aquest blog no s’ha acabat ni de bon tros.

dijous, 5 de gener del 2006

Quelcom comença a canviar

Ahir em vaig casar. Roger va venir a la cerimònia a l’ajuntament. Va estar amb la meva familia l’estoneta abans de l’acte i també es va quedar desprès de firmar mentre tots ens feiem fotos. No va voler venir al convit ni a la festeta posterior, que va ser estrictament familiar. També va sopar amb la meva dona i amb mi la nit de cap d’any, després de mesos de no veure’l. Sé que es va sentir bé amb nosaltres i alhora vaig percebre la càrrega que porta al damunt –si per a mi aquests dos anys d’absència han estat fotuts per a ell pitjor. Sóc conscient de les meves limitacions: ara per ara no puc intervenir en res de la seva vida (més enllà d’intentar estar present) i no sé quan tornarà a venir o el tornaré a veure. De tota manera aquest començament d’any ha estat força esperançador. Potser finalment enguany vindrà el retrobament