Impotència

De vegades la impotència em pren d’una manera molt forta. El meu fill no està en un forat com vaig dir, sinó en una pendent que va cap avall. Hi ha algunes petites coses, òbvies, senzilles, que podria fer i l’ajudarien. Però no. Jo no puc entrar-hi. A més de tot el que porta el noi al damunt ara s’hi suma la lentitud de la burocràcia. També hi ha petites coses que podrien accelerar la intervenció de qui ha d’actuar en el seu cas. Però jo no ho puc fer. I la comunicació amb la mare (que és qui podria fer-ho) és un mur que no puc atravessar, no puc accedir a ella; o no sé.
Em fa gràcia que a l’anterior article em queixava de la pressumció de culpabilitat i de la soletat que com a home i com a pare em trobo en tot aquest afer. He parlat amb una de les mestres que tenia tracte amb el meu fill i veu perfectament el que està passant, i es fica les mans al cap. És a dir, d’alguna manera em dóna la raó. Un dels meus exercisis interiors és no buscar “triomfar” o “demostrar que jo tinc raó” sinó ajudar de manera efectiva a Roger. Tanmateix l’ego se sent reconfortat amb aquest petit reconeixment. Però això fa acreixentar més el sentiment d’impotència. Tot i que aquesta mestra se n’adoni del que passa, què puc fer-hi jo?
Aquesta setmana he conversat informalment amb un psicòleg –de la rama clínica- amb qui tinc relacions laborals. No havia sentit mai el concepte SAP, però en parlar-li del meu cas em va dir, prou fredament i cru: “NO TENS RES A FER tal com estan les coses i les lleis en aquest pais. Potser el teu fill vindrà a tu quan tindrà vint anys, o trenta. Només pots esperar-te”. Quan li contesto “però el meu fill està en una situació de maltractament (psíquic)”. Em va dir amb la mateixa cruesa: "doncs no et queixes que podria estar molt pitjor, al menys no va tirat pels carrers prenent drogues. Jo ja he vist de tot i no m’estranya res. Quan més tractes d’intervenir-hi més ho emmerdaràs i pitjor anirà. L’únic que pots fer és esperar-te i veure com evoluciona...”
També he parlat amb una amiga que és psicòloga (potser és la meva psicòloga de capçalera...) i amb més dolçor també m’ha dit que l’únic que puc fer es asseure’m a una cadira i esperar, i arroplegar-lo quan caigui (si se’m deixa estar-hi –afegeixo jo).
Intento desplaçar el sentiment d’impotència cap a la comprensió de tots els aspectes del que s’està esdevenint, i així relaxar-me.