Supensió del blog

He decidit suspendre aquest blog, al menys de moment. Les circumstàncies que em van dur a escriure’l estan igual, o pitjor. Tot i l’anonimat amb que l’escric no estic segur que en aquest moment sigui adient mantenir el blog. A partir d’ara els escrits sobre aquest cas tan amarg els aniré guardant al meu disc dur (ja hi tinc moltes coses que no m’he atrevit a publicar). Potser més endavant el tornaré a reactivar. Agraeixo tots els comentaris que he rebut i faig vot de mantenir la meva solidaritat amb tots els pares i mares que han perdut els seus fills en un procès de separació i amb tots els nens que han perdut un progenitor per rebre odi allà on no n’hi hauria d’haver hagut mai.

PD. Malgrat la suspensió continuaré visitant aquest blog, i per tant resto obert a intercanviar missatges i experiències sobre la pèrdua d'un fill per alienació parental

PD-2. (Gener 2008) Desprès de més de quatre anys, s'està donant una aproximació entre Roger i jo. Crec que el pitjor ja ha quedat enrera i la relació l'anem reconstruint mirant endavant. Sóc optimista per com estan anant els aconteixements, malgrat la lentitud, interrupcions i dificultats. Sento que l'experiència de la separació i el dolor del passat poden ficar unes bones les bases per a un retrobament més profund entre nosaltres.

Pèrdua de comunicació

He perdut totalment la comunicació amb Roger. El divendres el vaig trucar, em va acusar molt enrabiat i ofès de quelcom estrambòtic, i em va penjar. Ahir dimecres ho vaig intentar de nou i en sentir la meva veu va penjar immediatament. Vaig tornar a marcar però ja no s'hi va posar. Suposo que serà millor no tornar-ho a intentar durant un temps per a no crispar-lo. Em costa moltíssim mantenir-me totalment aïllat d'ell i no saber res del què fa i com està. Són ja dos anys i tres mesos, he estudiat SAP i entenc una mica millor el que passa, però no m'hi acostumo

Trucades

Des de fa tres dies quan truco a casa del meu fill es dipara en contestador sense que faci ring. Donat que Roger està en una situació molt dolenta aquesta cosa em tenia més angoixat i preocupat del que habitualment estic per aquesta manca de contacte que ja dura dos anys ¿Estaria a casa?¿Li hauria passat alguna cosa? ¿On està la seva mare?. Li havia deixat missatges sense resposta. Aquest matí, des de la feina he anat directament al despatx de la meva advocada (vull evitar el judici, com he dit a l’article anterior) i mentre esperava he aprofitat per trucar a Roger, ja que avui no ho havia fet, i volia intentar-ho abans de l’hora que la mare torna de la feina; s’ha tornat a disparar el contestador sense fer ring. Una hora més tard, mentre parlava amb l’advocada, li han passat un truc. Era la meva ex. L’advocada me l’ha passat a mi, jo no sabia molt bé que dir, estava sorprès, he dit “he trucat fa una estona des d’aquí perquè volia parlar amb Roger”, ella ha contestat, també una mica sorpresa “Quan veig marcada la trucada d’un nº que no conec, truco per veure qui ha sigut. Vaig a veure si Roger vol parlar” Al cap d’un minut torna i em diu “no vol parlar amb tu” i penja.
El meu treball interior d’avui és intentar no sentir-me ofès per això de les trucades. Han vist les meves trucades marcades, però ho han ignorat. Abans d’ahir, la psicòloga del centre docent on treballo em va dir que se sentia preocupada pel que li he contat del meu fill; em va explicar que la depressió dels adolescents no s’hi sembla a la depressió dels grans. La dels adults és molt visible (aspecte trist i decaigut, etc.) i fàcil de detectar. En canvi, amb els adolescents no passa d’aquesta manera; em va explicar que poden semblar normals o fins i tot hiperactius, però que per dins, si porten molta angoixa o stress, els pot dur a cometre una autèntica barbaritat sense que ningú ho pogués advertir abans. Un factor més de preocupació que jo encara no l’havia tingut en compte en la greu situació que travessa el meu fill. Al menys, avui, desprès de tres dies, he sabut que estava a casa.

Retrocés

Està passant alguna cosa i fa dies que la comunicació amb el meu fill s’ha tornat força dífícil. No sé per què ja quasi no puc parlar amb ell per telèfon, i malgrat els meus reiterats intents, es nega a tornar a venir a casa meva o a que quedem per qualsevol altra cosa. Vaig començar l’any dient “quelcom comença a canviar” perquè va venir a sopar, i un altre dia fins i tot es va quedar a dormir. Per la manera com ens haviem trobat pensava (i ho continuo pensant) que era l’inici d’una nova manera d’establir les relacions entre nosaltres. Ara tot s’aturat.
A n’això s’hi suma que Roger continua en un estat molt greu, del qual ja he fet alguna referència aquí però que em resisteixo a explicar els detalls. Vaig anar a València a parlar amb Julio Bronchal, un psicòleg expert en SAP, i em va dir que Roger està en una situació molt perillosa, que havia d’intentar estar el més prop d’ell i que li fes sentir el meu amor i el meu suport. Però des de llavors s’ha produït aquest retrocès. La comunicació amb la mare és impossible; tot i tenir el nostre fill com ara es troba, quan vaig intentar trucar-la (l’última vegada que ho vaig intentar va ser fa més d’un any –infructuosament) em va penjar el telèfon a l’adonar-se’n que era jo. Ho vaig intentar per email, però tampoc.

Vaig començar aquest blog al novembre quan vaig decidir que no aniria a judici contra la mare. Per raons que se m’escapen, l’altra part no ha contestat a la petició que vaig fer-li a la meva advocada de que paressin el judici. Tot ha tirat endavant i la data del judici és en dues setmanes; imagino que l’actitud del meu fill contra mi té a veure amb tot això. Vaig a ficar-m’hi a veure com puc parar aquesta cosa del judici. Estic convençut de que la llei no ajudarà el meu fill. Potser –només potser- podria convencer el tribunal que la mare hauria alienat i manipulat i que això és un maltracte, però això no servirà per restablir les ferides que si li han infligit a l’ànima del meu fill. Entrar en la lluita de guanyar/perdre pròpia dels tribunals no em serveix per al que vull; a més, als tribunals no compta tenir la raó sinó demostrar-la, i la meva experiència és que les mentides –sobre tot quan les profereix una mare amb gran domini escènic- compten igual o més que les veritats, i els interessos del nen són invisibles i no els defensa ningú. El meu propòsit és oblidar-me de la mare, no prolongar el conflicte amb ella, deixar de culpabilitzar-la i deixar de considerar-me víctima (sense per això perdre l’objectivitat del que està passant, que és SAP) i restablir el vincle amb Roger. Un pròposit ràpid d’enunciar i costós de seguir, però en això estic i intento no desviar-me.