dilluns, 27 de març del 2006

Supensió del blog

He decidit suspendre aquest blog, al menys de moment. Les circumstàncies que em van dur a escriure’l estan igual, o pitjor. Tot i l’anonimat amb que l’escric no estic segur que en aquest moment sigui adient mantenir el blog. A partir d’ara els escrits sobre aquest cas tan amarg els aniré guardant al meu disc dur (ja hi tinc moltes coses que no m’he atrevit a publicar). Potser més endavant el tornaré a reactivar. Agraeixo tots els comentaris que he rebut i faig vot de mantenir la meva solidaritat amb tots els pares i mares que han perdut els seus fills en un procès de separació i amb tots els nens que han perdut un progenitor per rebre odi allà on no n’hi hauria d’haver hagut mai.

PD. Malgrat la suspensió continuaré visitant aquest blog, i per tant resto obert a intercanviar missatges i experiències sobre la pèrdua d'un fill per alienació parental

PD-2. (Gener 2008) Desprès de més de quatre anys, s'està donant una aproximació entre Roger i jo. Crec que el pitjor ja ha quedat enrera i la relació l'anem reconstruint mirant endavant. Sóc optimista per com estan anant els aconteixements, malgrat la lentitud, interrupcions i dificultats. Sento que l'experiència de la separació i el dolor del passat poden ficar unes bones les bases per a un retrobament més profund entre nosaltres.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

es una lastima que escribas en catalán, yo soy castellana y me custa mucho entenderlo bien.... y más pena todavia que hayas suspendido el blog...tengo un amigo que esta desesperado y no sé como ayudarlo....me gustaria ponerlo en contacto con otros padres en su misma situacion....contestame a zarzalamora@yahoo.es

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Se como te sientes. Yo estoy pasando por lo mismo: mis hijos de 13 y 17 años no quieren ni verme, en este caso porque su padre se ha encargado de ello. He vivido situaciones que no puedo creer que hayan sucedido de verdad. Pero tampoco me rindo. Tenemos que luchar para que al final nuestros hijos sepan la verdad. Un abrazo.

Anònim ha dit...

Gracias por tu comentario. Conozco otras mujeres que han perdido sus hijos por SAP y, como sois menos que los hombres en el mismo caso, he visto que la incomprensión a la que os enfrentais también es muy dura. Incluso hay idiotas que dicen que eso del SAP es un invento machista contra las mujeres porque dicen que sólo lo sufren los hombres.
Por otra parte me parece fundamental esto que dices que no te rindes, al final hay resultados. Me solidarizo con lo que debes estar pasando. Si quieres que continuemos hablando e intercambiar experiencias deja tu email aquí y te escribiré.
Saludos y ánimos. Es importante no vivir esto a solas.

Anònim ha dit...

He tardado unos días en asomarme otra vez a este blog. Gracias por tu respuesta. Aquí te pongo mi dirección para seguir cambiando impresiones. Un abrazo.
angelika_64@hotmail.com

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Hola Merbeye. Amb la nena tan petita la teva situació es pot complicar molt si no hi fiques remei. Si vols que continuem parlant (sóc l'escriptor d'aquest blog) deixa'm un email.
Salutacions

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

si necessites ajuda i/ o infomacio mira't el meu blog. passem per un tema semblant


http://sapcris.blogspot.com/

Anònim ha dit...

Zakaj pa ne:)