La meva alegria desprès d’aquests anys tan terribles és immensa. Ha estat un procés molt difícil i molt lent, amb una soledat i una incomprensió tan grans que, qui no s’ha trobat en una situació semblant, potser li costarà de creure que arribin a passar coses així. És per això que vull acabar el blog amb aquest missatge d’optimisme i esperança per a tants progenitors que estan atravessant una situació tan dura com l’alienació parental.
Vull subratllar aquests dos components: per un costat aportar aquesta experiència d’optimisme i esperança per als pares i mares que han perdut un fill, per un altre costat remarcar que és un procés molt difícil, en que passen setmanes, mesos i anys i sembla que no es veu cap sortida al final del túnel, al contrari, com si el pas del temps encara ho empitjorés. De fet, molt psicòlegs expliquen –i crec que tenen raó- que si l’alienació s’allarga en el temps es queda fixada en els processos cognitius i emocionals del menor i pot durar sempre, per això és tan important actuar al començament.
Precisament és el que jo no vaig fer quan es va iniciar el procés d’alienació parental perquè no sabia el que era, no entenia res del que estava passant amb Roger i em sentia completament desbordat per la situació. No va ser fins al cap d’un any d’haver-lo perdut definitivament que, navegant per internet, vaig topar amb el concepte que em va començar a fer entendre que s’estava esdevenint: S.A.P. (Síndrome d’Alienació Parental).
El meu optimisme per als pares que ara ho estan patint és que crec això de la SAP està molt més present en la plaça pública que llavors i s’està començant a generar una consciència social per protegir els menors d’aquest maltracte. Cada vegada hi ha més organitzacions de pares, professionals i altres mobilitzats per evitar-lo.
Mantinc aquesta esperança essent conscient que també hi ha instàncies amb molt de poder encaparrades en mantenir que això de la SAP és un invent masclista i neguen que sigui un maltractament a la infància. No importa, quan més se’n parli, encara que sigui per negar-lo, millor.
He vist que pràcticament tots els alts càrrecs del govern socialista que tenen a veure amb família, gènere, justícia i infància el neguen i fins i tot són signataris d’uns manifestos delirants on es nega això de la SAP. Sense anar més lluny, el Dr. Miguel Lorente Acosta, un pallasso pseudo-científic (autor d’un llibre on diu que Jesucrist no morí a la creu!!) ara oportunísticament reconvertit en inquisidor misàndric, cosa que li ha valgut per pujar a nº2 del nou Ministerio de Igualdad. O la presidenta del Tribunal Constitucional, amb la qui hi ha hagut polèmica als mitjans perquè va assessorar una presumpta assassina. Els que la defensen diuen que no ho sabia, cosa que és veritat. El que em deixà astorat de la polèmica és que ningú no preguntés per la filla, motiu de l’assessorament. Perquè la presidenta sí sabia que la mare havia maltractat psíquicament la nena. Fins i tot li explicà la intenció de segrestar-la. I els drets de la menor? Tot i així, la presidenta li aconsellà d'anar una organització –suposo que d’aquestes ben subvencionades- per a que prosseguís el maltractament amb l’eradicació del vincle paterno-filial.
El més curiós d’aquests SAP-negacionistes és que l’acusen de ser un constructe ideològic-jurídic no científic, però no aporten cap estudi de camp per sustentar-ho excepte mencionar que el terme fou inventat per un pederasta l’any 1985 (cosa incerta), i ignoren tota la recerca, cada vegada més nombrosa, que actualment s’està publicant sobre aquest maltractament. Això fa que l’acusació d’”ideològic” es giri en contra d’ells en tant que incapaços d’aportar evidència empírica. Em crida l’atenció que els manifestos negacionistes estiguin signats per nombrosos psiquiatres i catedràtics, cosa que mostra fins a quin punt el dogmatisme misàndric vestit de feminisme contamina la ciència i el drets humans al nostre país. Si algú li toca passar per “professionals” de la salut mental més val que primer miri per internet si és un dels signants per recusar-lo immediatament.
La veritat és que abans de perdre el meu fill i les tremendes barbaritats amb les que posteriorment em vaig topar sempre havia pensat que el feminisme era un moviment per la llibertat i l’emancipació del gènere humà. Ho continuo pensant, el que passa és que ara he vist que és un moviment no gens homogeni, amb nombrosos corrents, molts enfrontats entre sí: feminisme liberal, socialista, lesbià, marxista, constructivista cultural, biologista... El que ha passat a Espanya és que el lobby que jo anomeno feminisme del ressentiment s’ha apoderat de les institucions marginant els altres feminismes.
La tesi d’aquest feminisme del ressentiment –que està tenint un èxit espaordidor- ve a dir que des del començament de la història la dona ha estat la Víctima Eterna i l’home és el Dominador Incorregible. Aquesta visió victimista, amb la pretensió de menysprear l’home, en realitat és profundament insultant contra les dones, perquè si sempre han estat oprimides voldrà dir que les dones de sempre són més estúpides i/o més dèbils que els homes per haver-ho permès. Com denuncien les feministes ara marginades, aquesta perspectiva dissol el poder de les dones al definir-les com individus impotents modelats per l’Altre. Les feministes ressentides cauen en cercles d’impotència al tractar de “recuperar” un poder que primer han hagut de cedir, no volen assumir la seva co-responsabilitat en la història humana i, ara que tenim les millors condicions per deixar enrera el patriarcat, en comptes d’assumir l’imprescindible poder femení i desplegar-lo prefereixen bescanviar-lo per culpabilitats extorsionants.
Ja sé que tot això és molt teòric, però així s’han justificat les lleis que impedeixen la custòdia compartida o que castiguen la violència domèstica en funció no del delicte comes per un individu sinó pel grup al qual pertany –més càstig als homes. I els millors arguments que he llegit contra aquesta ideologia mesquina i culpabilitzadora venen de feministes.
La polaritat home-dona crea una tensió inevitable. El nostre moment polític actual dóna per suposat que hi ha una eterna guerra de sexes que es resoldrà culpabilitzant i sotmetent la part masculina. És aquest feminisme del ressentiment que recull el pitjor de la tradició judeo-cristiana (culpabilitzar) i del patriarcat (els fills són una propietat –ara ja no del pare sinó exclusiva de la mare), una nova Inquisició emparada en la moda del políticament correcte.
Bé, només és el moment polític actual; aquesta polaritat hi ha molts que l’estan (estem) encarant no com una guerra de sexes sinó una oportunitat de creixement, en que es poden abandonar vells estereotips per construir quelcom nou que enriqueix tothom. Els pares que han pactat una custòdia compartida en són un exemple, i els felicito. N’hi ha molts més exemples. Igual que van passar Torquemada i altres defensors de la puresa de la fe, també passaran aquests neo-inquisidors del govern.
1 comentari:
Bona tarde,
He estat llegint el seu bloc i, em sento molt identificada en vosté perque jo he perdut dos fills, també per Alienació parental.
En el meu cas quan el meu marit em va demanar el divorci, va voler la custòdia compartida i així ho vam fer. A partir d'aquí la relació amb els meus fills va anar a menys fins que també van acabar odiant-me i insultant-me, per resumir, el meu ex ha acabat tenint la guardia i custòdia dels meus fills i ara la relació amb els meus fills es nula, també he patit i estic patint molt com vosté que marxaven corrent quan anava al col.legi per veurel's. Ja fa vuit anys que estic divorciada i durant aquestos anys no he aixecat cap, també vaig anar al mateix psiquiatra que vosté ha anomenta però em va desviar a una psicòloga del mateix gavinet que encara ara em porta. No sé si em va bé o no, de vegades he sortit de la consulta bastant alibiada però en relació amb els meus fills no he aconseguit res.
el felicito per haver aconseguit recuperar el seu fill i ojalà jo algun dia també ho aconsegueixi.
Ho passo molt malament, això es de les pitjors coses que li pot passar a un pare o una mare. Jo vaig criar als meus fills tota sola fins que tenien 9 i 11 anys, el seu pare treballava i sempe arribava tard a casa, ell, amb els meus meus fills es portava mot bé, tenia obsessior per ells. Penso que prendrem als fills va ser una cosa premeditada i que ell tenia en ment, me'n he donat compte amb els temps, també m'ha passat una mica com a vosté, jo estava al cuidado dels meus fills tot el dia, no treballava i, pensava que fent el paper que em tocava ja n'havia prou, quan arribava el seu pare jugava molt amb ells i jo era com a que descansava una mica d'estar tot el dia amb ells ja que no treballava,
m'agradaria que em dones algun consell ja que veig que vosté ho aconseguit, considero que ningú em pot aconsellar millor que una persona que hagi patit el mateix que estic patint jo.
Ara els meus fills tenen 15 i 17 anys, són uns adolescents i no els conec, durant aquestos anys apenes em tingut relació, per mi es molt doloròs haver perdut tots aquestos anys que ells han anat creixent. M'entristeix molt veure fotos d'ells de quan eren petits i pensar que aquestos dos nens tant macos els he perdut.
Psicològicament estic molt trista, només visc dels records de quan tenia una familia i ara ja no la tinc, aquesta soletat em mata i em treu forces per tirar endavant.
Els meus fills tampoc es relacionen tant en la familia materna com paterna, l'única que encara te una mica de relació es la meva mare que té 86 anys i de tant en tant van algun dia a dinar a casa d'ella.
El meu ex quan em va deixar ja feia temps que tenia una altra dona i han anat introduïnt als meus fills a la familia d'aquesta dona com si fosin la seva família de sang, ella ha adoptat el paper de mare i a mi poc a poc m'han anat treient de totes les responsabilitats que ejercia amb els meus fills i m'han suplantat per aquesta dona.
Sempre intento buscar una solusió per recuperar als meus fills pero per molt que hi penso no la trobo.
Al feber d'aquest any el meu fill gran em va trucar pel telèfon i em va dir que no el truques mai més i no li envies cap whatssap, que hi ha persones que no les vol a la seva vida i una d'elles soc jo, amb el petit encara he tingut menys relació, se'm va apartar més i desde aaleshores que ja he perdut tota la poca comunicació que tenia sobretot amb el gran.
El seu pare mai va voler tenir ni la més mínima relació amb mi. Em va dir que si m´havia de comunicar amb ell que ho fes mitjantçant l'advocat.
Aquesta és la meva història.
Publica un comentari a l'entrada