ACABAMENT DE L’ALIENACIÓ (i 3)

He començat dient que volia volia transmetre un missatge d’optimisme i esperança als pares i mares que estan atravessant la perdua dels seus fills per alienació parental, així com expressar la meva alegria per la resolució del meu cas. Tanmateix els dos posts anteriors potser han quedat una mica tristos al centrar-me en explicar com l’ambient “extern”, ara per ara, és poc propici a la resolució d’aquest problema. Precisament això mateix és el que m’ha fet centrar en el que de veritat pot produir un avenç, que és la dimensió “interior”.

Una psicòloga amiga m’ho va dir prou clarament: “Aquí hi ha tres elements –la mare, el noi i tu- dels quals dos no hi pots fer res, per tant només et queda treballar-te tu”. És el que he fet aquests anys, un procès molt lent, però finalment crec que ha reeixit.

Un dels avantatges de quedar-te sense fill és que guanyes molt de temps per a tu. Aquest temps buit pot augmentar la tortura de l’enyorament i la preocupació, però també es pot utilitzar per a un creixement interior. Vaig començar a practicar ioga, tai xi, zen i altres disciplines, i tallers de cap de setmana d’això que en diuen “desenvolupament personal”, i em va anar bé. Mai abans havia practicat res d’aquestes coses, i tot i que ara tinc menys temps (perquè estic fent de pare!) algunes pràctiques ja no les abandonaré. Per aquest costat ha estat un aprenentatge molt productiu i hi estic molt agraït al tràngol passat.

Un avís per als qui es trobin ara amb la dolorosíssima situació d’haver perdut un fill per odi parental: aquestes pràctiques del zen etc no et treuen el dolor. Perdre un fill fa massa mal i res no t’ho lleva, tampoc l’alcohol o altres fugides. Aquestes disciplines, i la psicoteràpia, bàsicament el que fan és eixamplar el teu món interior per resituar el dolor en una nova dimensió. Aquesta ampliació et dóna més comprensió de tu mateix, dels teus límits i també de les teves habilitats i de les teves mancances.

Quan s’esdevé un procès en que el teu propi fill, que portes anys cuidant-lo i estimant-lo, comença a rebutjar-te a tu i a la resta de la familia paterna, acaba per no tornar mai més a casa teva, t’omple d’insults si intentes parlar amb ell, es fica extremadament tens i agressiu i apreta a córrer quan te’l trobes pel carrer o tractes d’esperar-lo a la sortida de l’escola... són coses molt dures que et poden enfonsar. La sortida més immediata i fàcil és blasmar la seva mare per tot el verí que li ha estat inculcant. Però això no ajuda a la resolució. És cert que jo no li vaig ficar aquest odi a dintre, però el rebuig va caure en un camp abonat, i d’haver preparat aquest camp sí que tinc responsabilitat. No n’hi ha prou amb manipular i inculcar aversió per a que un nen odii, molts resisteixen els intents d’alienació. Aquests “treballs interiors” m’han ajudat a veure per què va ser possible que Roger es quedés atrapat en la teranyina d’un odi patològic que no era seu, i que no m’hagués tingut prou confiança per trobar un equilibri entre el seu pare i la seva mare que li hagués permés d’escapolir-se de la lleialtat malatissa que es veié forçat a mostrar.

Em costava molt d’entendre com podia ser que l’hagués perdut del tot, absolutament. Havia passat anys amb ell, de fet, moltes hores cada dia. Per exemple, jo sempre vaig ser el qui se n’encarregà de la intendència a la llar: anar a comprar, fer el menjar, pensar amb els menús etc, etc. Vaig canviar-li els bolquers tant o més que la seva mare, i li havia contat innombrables contes abans d’anar a dormir. I de cop i volta, em rebutja i desapareix. Un dels meus errors fonamentals, i desprès me n’he adonat que és un afecció típicament masculina, fou el que podriem dir la fredor emocional. Jo, com tants d’homes, cumplia amb els meus deures envers el meu fill. Pensava que no li faltava de res, i amb cumplir n’hi havia prou. Està clar que no vaig saber establir una bona connexió emocional amb ell, i quan li va caure al damunt el cataclisme de la separació amb la posterior inculcació de l'odi a la familia paterna jo no era un referent prou sòlid per a que superés el conflicte de lleialtats en que el van ficar.

Tots aquests anys de no contacte amb Roger m’han anat servint per adonar-me de les meves mancances i buscar eines per corregir-les. La història ha acabat bé, i la meva lluita era per a que acabés bé. Tantmateix no tenia garantia d’aquest final. Entre altres treballs interiors també vaig fer una mena de dol per la pèrdua de Roger (sempre amb l’esperança que fos temporal). Recordo haver trobat per internet pàgines de pares que explicàven el dol per la mort dels seus fills. No era el mateix del meu cas, però m’hi vaig sentir prou identificat i em van ajudar. Per un altre costat m’havia adonat que el meu intent de restablir el contacte amb ell no el podria mantenir tota la vida. El cost emocional d’aguantar els insults i el rebuig és molt alt. Vaig veure que igual vindria un dia, quan Roger fos gran i per tant responsable de les seves decisions, que potser hauria de soltar, acceptar la seva pèrdua per sempre més. Sé que hi ha progenitors que han hagut d’arribar a aquest extrem.

Per sort aquest Blog s’acaba aquí amb la millor notícia que podia donar: restabliment total de les relacions amb Roger. No tot són flors i violes. La relació amb un fill adolescent sovint és conflictiva. La meva alegria és que ara són els conflictes habituals de l’adolescència (“has tornat a deixar les teves coses sense recollir” “i tu no em dones prou diners per sortir!”...). Hi ha altres ferides més profundes, que no surten en el dia a dia, i que requereixen una mica de psicoteràpia. Sort que, com he indicat abans, ara tinc més criteri per distingir la bona ajuda de la incompetència. Un dels bons aprenentatges d’aquests anys.

Reitero el meu missatge d’optimisme i esperança als progenitors que estan sofrint un tràngol tan dur com la SAP. Treure-ho a la llum pública (evitant exhibicionismes...), no amagar el patiment, compartir-lo, no defallir en buscar l’ajuda adequada dins i fora d’un mateix... són camins cap a la resolució. Des d’internet he pogut compartir molt i també he rebut ajuda i suport en moments durs. L’anonimat no m’agrada gens, però crec que encara és necessari per a aquest blog. Continuo present en aquestes pàgines a disposició dels que necessiteu compartir experiències, podeu deixar el vostre email als “comentaris”.

Un últim apunt per als pares que heu perdut els fills. Quan ja portavem unes setmanes de retrobament, un dia Roger em va dir "Jo estava enfadat amb tu i no et volia parlar. Però sabia que estaves". En els moments de foscor i desesperació, quan dubtava de si el tornaria a veure mai més, quan pensava que el vincle estava trencat per sempre més... jo pensava que no, però ell sabia que jo estava. Ell ha patit molt més que jo en tot aquest tràngol. Ara veig que mantenir-me i no abandonar ha estat fonamental per a la resolució.