ACABAMENT DE L’ALIENACIÓ (2)

En aquest procès tan llarg i difícil que m’ha portat a restablir la relació amb Roger ha tingut un paper prou important (tant per a bé com per a mal) la qüestió de la psicoteràpia i la intervenció d’altres “professionals”.

Fins la separació i la posterior pèrdua de Roger jo mai havia anat a un psicòleg i tot això de la psicoteràpia ho veia com un món completament llunyà i alié a la meva vida. Ara crec que puc compartir una mica de la meva experiència per si pot servir d’orientació als qui s’hi estiguin trobant en situacions semblants.

Una de les coses que he après, per als que no pertanyem a n’aquest món, és que cal ser molt desconfiat amb els psicoterapeutes. La meva impressió és que la majoria s’han ficat en aquest ofici per fugir dels seus propis problemes amb l’excusa de pretendre ajudar als problemes dels altres. Tècnicament això es diu projecció i, si no estàs avesat a detectar-la, l’ajut es converteix en un empitjorament. (Encara és més important detectar les projeccions en un mateix, sense això no es pot sortir del conflicte. I he de dir que certes psicoteràpies m’han ajudat força)

Una altra cosa que he obervat i que cal tenir molt en compte és que, per a qualsevol professional (de la educació, de la llei, de la salut mental) que hagi d’intervenir en un afer d’alienació, el seu objectiu fonamental en primer lloc mai és el benestar del menor, sino la seva pròpia protecció. M’explico: els conflictes de parella enverinats, quan s’arriba a l’extrem d’involucrar el propi fill per donar curs a la venjança, espanten molt a qualsevol tercer que hagi d’intervenir, ja que qualsevol “relliscada” farà que la rancúnia es dirigeixi cap al professional (en forma de denúncies o el que sigui). Per tant es disfressen amb l’objectivitat i el distanciament per evitar prendre partit pel menor que, com bé explica la literatura sobre la SAP, a més a més està col.laborant activament amb el rebuig. Amb aquesta actitud falsament neutral abonen de manera tàcita la perpetuació de l’alienació, perquè tenen massa por a confrontar el progenitor maltractador amb els seus actes. També és cert que entre els “professionals” hi ha molta incompetència i a més a més encara domina la visió que la relació mare-fill és un Vincle Sagrat, Natural, Biològic, Legal, d’Amor Pur i Sacrifici... i unes quantes majúscules més. Si això ho sumem al que en un altre post vaig anomenar “pressumpció de culpabilitat de l’home” i al corrent misàndric que ara domina (com he explicat al post anterior), fa que les seves intervencions sovint siguin nefastes. Quan vaig assolir una bona comprensió del què s’estava esdevenint en el meu cas (i el temps que em va arribar a costar!), el “mantra” que havia de repetir continuament davant dels professionals era: “aquest noi a més de mare té pare. Estan prenent les decissions tenint en compte les seves necessitats reals?”(El "mantra" que repetia la mare era: "Cal respectar la voluntat del noi")

Ficaré alguns exemples del que m’he hagut de trobar. Un dia, quan ja havia perdut absolutament la relació amb Roger i la seva mare, aquesta última em va enviar un email de 3 línies on em deia que el noi havia patit una crisi mental, que l’havia portat d’urgència al psiquiatra i que ja estava millor. Feia poc que havia descobert què era la SAP i els llibres diuen coses com “El niño queda abandonado y puede crecer con pensamientos disfuncionales, no tener nunca una relación positiva con el progenitor alejado y sus popios procesos de pensamiento son interrumpidos y sustituidos por otros patológicos que no les son propios. Hay acuerdo que los niños que sufren SAP pueden llegar a desarrolar transtornos psiquiátricos serios”.(Asunción Tejedor: “El síndrome de alienación parental. Una forma de maltrato” Pgs. 79-80.Editorial EOS). Fins a la separació Roger sempre havia estat un noi sa, alegre i ple de vida. L’angoixa que em va generar aquest email fou immensa i durant una setmana vaig estar suplicant a la mare que em donés el nom del psiquiatra (per email, la única forma possible de comunicació amb ella). Ella s’hi va negar reiteradament, entre altres motius, emparant-se en les indicacions del mateix psiquiatra. Al cap d’una setmana vaig entendre que quan més li demanava, més gaudia ella de donar-me motius diversos per negar-m’ho. Es pot dir que per inconsciència jo mateix estava col.laborant amb aquesta forma de maltractament psíquic cap a mi. Remenant cel i terra, per vies indirectes, deu dies més tard vaig acabar averiguant que l’havia tractat el psiquiatra Dr. Joaquim Solé Montserrat de la Mèdica de Tarragona. Vaig trucar-lo explicant-li que estava molt preocupat pel meu fill perquè no sabia com i on estava, ni el que li havia passat. Em va dir que en aquell moment no em podia atendre i que ja em trucaria ell. Va passar aquell dia, i el següent, i el següent i el següent i no em va trucar. Finalment vaig acabar per demanar hora de visita i així poder-li parlar. Em van cobrar 50€ per poder entrar a la seva consulta. El Dr. em va donar l’explicació tècnica de en què consistia el transtorn que havia patit Roger i com l’havia afectat. Finalment, en preguntar-li per causa de la crisi em donà una resposta estrambòtica. Segons ell, un problema escolar. Jo tenia bona relació a l’escola i sabia que allò no era veritat, i a més era molt fàcil de comprovar, només calia trucar l’escola i preguntar-los-ho.

- vostè coneix què és la Sindrome d’Alienació Parental?

- Uuuii! Això són teories...

- Però el que vosté em diu de l’escola no és cert

- Jo estic obligat a creure el que em diu el meu pacient

- I pel seu ofici, si algú li ve dient que és Napoleó i busca a Josefina, també se’l creu? (aquesta era la primera vegada en la vida que jo parlava amb un psiquiatra, encara debía tenir la imatge dels tebeos)

- Jo tinc competència professional per saber distingir quan un pacient diu la veritat o no. I si ara em permet, tinc altres pacients esperant. El temps de la seva visita s’ha acabat

- Esperi’s un moment! Si torna a tractar el meu fill em podrà avisar?

- Això no és cosa meva, es cosa de la seva mare. Pot marxar, si us plau?

- Ja li he dit que la seva mare es nega a parlar amb mi. I als emails diu que està seguint les indicacions que vosté li ha donat....

- Jo només tracto amb qui té la custòdia del menor. Està fent perdre el temps als pacients que s’esperen. Li he dit que marxi, si us plau.

Aquest professional, escollit per la mare, va tractar Roger amb psicofàrmacs sense entrar per a res en les causes reals del seu patiment. Mesos més tard vaig averiguar que havia tornat a intervenir, amb més psicofàrmacs, i també van entrar altres psiquiatres, així com els tècnics i psicòlegs del Departament d’Educació per baixes de Roger a l’escola. A mi ningú mai em comunicava res de tot això, me n’enterava com podia, ja que la mare em mantenia al marge. Tampoc m’avisaven els professionals que intervenien amb Roger. Aquests comportaments dels professionals contribuïen clarament a reforçar la mort civil i inexistència del seu pare que, a ulls de Roger, la mare ja havia decretat per a mi de manera pràctica. S’ha de dir que en aquells moments la llei només em reconeixia dos hores de visita setmanals –a les que havia renunciat donat el nivell d’odi de Roger. Ja ho vaig explicar una mica en un altre post. Suposo que aquest paper del jutjat la mare el debia ensenyar a tots els professionals; sé que de vegades els deia que jo havia passat de tot, i de vegades que jo agobiava el noi i per això estava tant malament. Conclussió implícita: millor que aquest home perillós s’hi estigui lluny. El curiós és que aquestes dues afirmacions són contradictòries, però els professionals no ho van saber detectar (podien haver-li preguntat: “en què quedem, passa d’ell o l’agobia massa?”), i quan finalment jo podia parlar amb algun d’ells percibia la seva por, la seva distància i la seva incomoditat.