M’he llegit el llibre “S.A.P. -Síndrome de Alienación Parental” de Juan Manuel Aguilar. No hi he trobat cap gran descobriment llegint-lo perquè abans ja havia estudiat bastant sobre SAP a internet. De tota manera està bé perquè tinc sintetitzat en llibre gran part de la informació que havia trobat en altres llocs. Un llibre està més a mà que l’ordenador, a més a més l’he subratllat i anava fent senyals al marge del que coincidia amb el meu cas i el que no coincidia. Per exemple, no crec que mai pugui ser acusat d’abusos sexuals contra el meu fill, com passa amb molts casos de SAP. La campanya de denigració que he patit ha estat més subtil, i això seria massa barroer en la meva circumstància. Altres coses que a mi m’esdevenen les descriu molt bé, i que algú posi paraules –científiques- al que m’està passat m’ajuda.
De tota manera, per molt que em senti identificat amb nombroses de les característiques descrites, amb la qüestió fonamental –què he de fer- continuo bastant perdut, més enllà de treballar-me la paciència i altres virtuts interiors que ja descriuré. Aguilar ho explica prou clar: és quelcom molt difícil de tractar. Molts dels mateixos professionals de la psicologia van perduts en aquest tema, com també constata el llibre. Per sort jo no n’he hagut de tractar gaires de psicòlegs ni de jutges, però la meva escarça experiència amb ambdues classes de professionals ha estat completament decebedora.Les perspectives que em pinta el llibre per al present i per al futur són prou desencoratjadores, tot i que ja he dit que no em descobreix res de nou o extraordinari. Ara entenc millor la programació per a l’odi que ha rebut el meu fill i les conseqüències que això tindrà per a la seva vida adulta. Una de les coses que més recomana és intentar no perdre mai el contacte amb el fill, per breu i distant que sigui. En això estava jo, tot i la retahila d’exabruptes que recullo si tracto de parlar per telèfon amb ell, com he contat en algunes entrades del blog. Bé, la recomanació d’Aguilar m’empeny a perseverar.
dimecres, 21 de desembre del 2005
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
JO TAMBE SOC UN HOME DIVORCIAT QUE PATEIX L'ODI DE LA SEVA FILLA DE DEU ANYS, QUAN ABANS DE LA SEPARACIO QUE ES VA PRODUIR A L'ANY 2004, EREM UNGLA I CARN. A PARTIR DE LA SEPARACIO LA MEVA FILLA HA ESTAT VICTIMA DE LA SAP, DEGUT AL RENTAT DE CERVELL QUE LA MARE DE LA MEVA FILLA LE HA EFECTUAT.
AIXÓ HAURIA D'ESTAR PENAT PER LA LLEI, PER QUE ES MALTRACTAMENT PSICOLOGIC D'UN MENOR.
La meva experiència és que ara no es pot confiar en la llei perquè protegeixi l'integritat del menor en aquests casos. És molt molt complicat, i sovint la llei en comptes d'ajudar ho empitjora; per això cal anar amb molt de compte.
En el meu cas actualment les coses estan molt millor, però ha estat un procès força llarg i força difícil.
Tenint en compte l'edat de la teva filla cal que facis quelcom perquè és molt petita, però ves amb compte amb els "experts" que poden intervenir-hi.
Si et va bé continuar parlant i intercanviant experiències, pots deixar-me un email.
Espero que et vagi molt bé, i que et carreguis d'energia, de temple i de paciència per afrontar això, no només per tu mateix, sinó perquè la teva filla et necessita "en positiu" tot i que ara et manifesti un odi que -recorda- no és seu.
Publica un comentari a l'entrada