Del sentiment de vergonya i de fracàs, i de l’acceptació

He començat a escriure aquest blog perquè em trobo en un moment de força incertesa. Bé, des que vaig perdre el meu fill visc en la incertesa. De fet, al començament va ser molt pitjor perquè no me’n podia avenir de que es negués a vindre a casa meva i de l’actitud de la seva mare en aquest afer. Els esclats de dolor, indignació, ira, ressentiment, pena, autocompassió, ràbia, vergonya, culpa, aflicció etc., em tenien pres. Poc a poc vaig anar calmant (mai del tot) i observant aquests sentiments que em sorgien davant una situació tan anòmala i dolorosa, per a n’això em va anar bé la meditació zen. No va ser fins al cap d’un any que vaig començar a explicar fora del meu cercle íntim i de la família això de que el meu fill es negava a veure’m i a parlar-me i que no tenia contacte amb ell. Durant el primer any vaig tenir un sentiment de vergonya i de fracàs tan gran que em portava a no parlar-ne. Finalment es va obrir pas un inici d’acceptació: no tinc fill, no faig de pare, això és el que hi ha, i ja no ho penso amagar si m’ho pregunten a la feina o si em fan comentaris coneguts meus o de Roger.
Aquest sentiment de fracàs suposo que deu ser paregut al d’aquestes dones maltractades que durant mesos i anys aguanten i aguanten sense denunciar perquè no s’atreveixen a confessar (davant dels altres –i sobre tot davant de si mateixes-) que la seva relació sentimental és un desastre. Si la teva identitat la bases en ser la “Sra. de...” –perquè t’han educat per a que això sigui el més important-, d’on treus la valentia d’admetre que això ja no és així, que ja no funciona i s’ha acabat?
Me n’adono que aquesta comparació no és del tot pertinent. Una cosa és les relacions entre adults, que estan basades (al menys teòricament) en la llibertat i l’autodeterminació, i una altra cosa és la relació entre un pare i un fill menor d’edat; no és el mateix perquè una de les parts –el nen- no té capacitat de decisió autònoma (i és un abús i una manipulació fer-li creure el contrari per a disfressar el xantatge emocional i la inculcació maliciosa de que és víctima)
Al menys ara les dones maltractades tenen unes lleis que bé o mal les protegeixen. En el meu cas jo també he estat maltractat perquè se m’ha impedit exercir els meus drets com a pare (els meus deures econòmics sí els compleixo). Tanmateix aquí la llei no fa res. El pitjor no és, però, que jo estigui maltractat, sinó que el qui realment està maltractat és el nen, que des de fa quasi dos anys no té un pare ni família paterna. Això sí que és un abús i un maltractament. La llei no només no fa res sinó que com expliquen a Amnistia Infantil fins i tot moltes vegades empitjora les coses infligint un maltractament institucional als nens alienats privats d’un dels progenitors.