Per què escric aquest blog. La incertesa.

En un article anterior he dit que havia començat a escriure el blog a causa de trobar-me en un moment d’incertesa. És perquè he decidit abandonar la via judicial. Havia estat un clau roent al que m’agarrava perquè ja no sabia què fer i estava perdent les esperances, sobre tot quan cada dia que passa veus que el vincle amb el fill s’està perdent, potser per a sempre. Aquests mesos, des que va passar el de la vista prèvia (mireu “històries de judicis”), havia mirat de reunir proves que demostressin l’alienació de la que el nen ha estat víctima, com ha estat usat com un instrument d’una venjança de la que se l’hauria d’haver mantingut al marge i que fins i tot ha afectat la seva salut. Sobre tot havia estat estudiant molt tot el relatiu a la Sindrome l’Alienació Parental (SAP), per entendre el que em passava, el que li passava a ell i saber com actuar i provar que això és un cas de SAP; per sort, a Internet (sobre tot si saps llegir anglès) es troben moltes coses, algunes estàn indexades als links de la dreta.
Doncs bé, ara fa uns dies, en concret el dia que el meu fill cumplia catorze anys, vaig parlar amb l’advocada i li vaig dir que aturés el procès judicial (en un parell de mesos anava sortir el judici). He decidit que no vull malgastar un gram de la meva energia en barallar-me amb la meva ex. He decidit confiar amb el meu fill, amb els onze anys que vam viure junts, amb el seu sentit i la seva intel.ligència –comença a fer-se gran. També és –sobre tot- perquè uns dies abans del seu aniversari em va trucar (feia més d’un any que no em trucava!!) i vaig poder parlar amb ell, veure’l, sentir-lo.
No estic gens segur si aquest moviment d’aturar la via judicial anirà bé o no. Els experts en SAP diuen que no és una bona estratègia “deixar que el temps posi les coses al seu lloc” perquè hi ha un risc real –empíricament comprovat- de que l’alienació es sustenti cognitivament en l’infant víctima amb els conseqüents problemes psíquics, de relació, d’autoestima, d’identitat, etc. típics que pateix algú privat d’una relació parental o immers en una relació parental patològica amb un manipulador.
En resum: no estic segur d’estar fent el millor.
Ja sé que és un problema típic que tots els pares tenim, això de no saber si fas el millor. La decissió, tanmateix, està presa. Només em queda confiar. Aixó és molt poc, voldria moure’m amb més seguretats, però no en tinc. D’aquí aquesta impuls d’escriure aquest BLOG i compartir la meva experiència. Tampoc no sé que sortirà d’això del BLOG. Com vaig dir en el primer escrit, si a algú li ajuda llegir-lo doncs molt bé.

Jo continuaré explicant el que em va passant, perquè ignoro com evolucionarà tot això. L’encontre de l’altre dia amb el nen em va obrir a la confiança, però sé que una flor no fa estiu. El dia del cumple de Roger vaig anar a esperar-lo a la sortida de l’escola (encara no ho havia fet enguany) però quan em va veure va fer un gest de rebuig i va donar mitja volta. De lluny vaig cridar-li “Felicitats”, no sé si em va sentir.  No no tinc ni idea de quan podré tornar-lo a veure o sortirà una nova oportunitat de parlar amb ell. Mentrestant el BLOG em servirà per treure el que tinc dins i espero que també tingui utilitat per als possibles lectors