La iaia

Avui he dinat amb la meva mare i m’ha dit que a l’hora de sortida de l’escola de Roger estava per allà per fer-se la trobadissa. El nen l’ha vist i li ha fet un petó “ho sento iaia, però me n’he d’anar de seguida perquè tinc molta pressa” (simplement s’hi estava amb els companys pel carrer). Ella estava contenta avui. El mes passat va fer el mateix de rondar per l’escola i va poder abraçar el nen –i va sentir que ell també sentia el abraç. Està contenta perquè és una situació millor que la de l’estiu, que li va costar uns quants plors i llàgrimes no poder assumir que no tenia contacte amb el seu nét, que l’havia perdut. S’hi estava a la casa de la platja i no podia evitar el recordar quan anaven junts a pescar amb Roger i del dia que van caçar junts un pop. Estar-s’hi en aquella casa, on havien passat tans bons moments, sense el seu nét i sense entendre què estava passant li va resultar molt dur. Crec que debia tenir tentacions com les que jo explicava al post anterior, fer una mena de dol i assumir la pèrdua, perquè deia coses com “bé, jo tinc altres néts, m’hi dedico a n’ells i ja està...”; per una altra banda és impossible oblidar els bons moments viscuts i el saber que el xiquet s’està perdent quelcom bo per a n’ell com és conviure amb la seva familia que se l’estima en un lloc bonic on ell ha disfrutat molt.
Amb la trobada del mes passat i la d’avui la iaia ara està una mica millor. Sent que el xiquet no l’ha perdut del tot, potser amb el temps el vincle es refarà, ja veurem de quina manera